Durant molt anys es va desenvolupar un debat soterrat que emergia periòdicament sobre com podria evolucionar les polítiques a Catalunya i a Espanya. Les potentíssimes mobilitzacions de l'antifranquisme van fer evolucionar un règim avalat per una victòria militar amb el suport dels nazis i dels feixistes. El món va permetre una dictadura salvatge durant 40 anys. Hi va haver excepcions com Olof Palme, però eren això, excepcions. Fins i tot a l'envejada França, durant molts anys el PCE i el PSUC hi tenien prohibides les seves activitats públiques. Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent -molt abans de fer-se advocat dels Borbons-, ens explicaven que la Constitució del 1978 era l'inici d'un gran desenvolupament democràtic.

Es feien llibres, articles i conferències sobre com es podria anar construint una democràcia avançada. Han passat molts anys i entre agost i desembre de 2017 tots els dubtes i totes les preguntes han quedat esclarides. Sembla, però, que el republicanisme català no ha digerit, ni ha reflexionat, ni s'ha adonat de la situació en què estem.

El Regne d'Espanya, amb Felip VI al capdavant, no acceptarà mai un referèndum, no ja sobre l'autodeterminació de Catalunya, sinó sobretot un referèndum sobre monarquia o república. De fet, l'estat i les seves clavegueres s'oposen a les pretensions catalanes de més llibertat de decisió en tant que significa recordar que la sobirania rau en el poble. L'endemà a Espanya hi hauria un referèndum que faria saltar la monarquia. De fet, Felip VI té a sobre una gran por transmesa per la seva mare, la reina emèrita Sofia. El 8 de desembre de 1974 la monarquia grega va perdre un referèndum: un 74% de ciutadans van preferir la república. O sigui que no veurem ni una república espanyola ni una república catalana en els propers vuit anys. Ni un referèndum pactat o sense pactar. I què fem mentrestant? En primer lloc, treure els presos de la presó i els exiliats de l'exili; en segon lloc, treure els presos de la presó i els exiliats de l'exili, i en tercer lloc, treure els presos de la presó i els exiliats de l'exili. Cal avisar una part del radicalisme català que és més radical aquell que és compromet més, no aquells que diuen als altres com s'han d'arriscar.

I mentrestant cal saber diferenciar un programa estratègic d'un programa de legislatura. La correlació de forces no és, en aquest cas, aconseguir un diputat més que el bloc monàrquic. En el bloc de la Brigada Aranzadi hi ha l'exèrcit, les policies, la magistratura -com estem veient aquest dies de forma pornogràfica-, i tots els aparells de l'Estat, els legals i els que no ho són. I a dalt de tot, el Rei. Cal una gran aliança republicana, com explicava fa molts anys Antonio Gramsci, si volem sortir de l'atzucac i proposar un govern de la Generalitat que tingui com a primera prioritat governar, en segona governar i en tercera governar. No com ara.