La situació que viu l'independentisme és inèdita des que el 2012 es va iniciar el procés. De fet, ja estem acostumats a viure situacions noves cada vegada que alguna cosa no va com ens han dit que aniria. La diferència és que fins ara vivíem en un bucle; quan s'havia de virar en l'estratègia, es tornava a una situació ja viscuda anteriorment o molt similar. D'exemples en tenim a cabassos. El referèndum n'és un, potser el més significatiu. Quantes vegades l'han ressuscitat? Ara és diferent. Junts i ERC ens mostren obertament per primer cop la cruenta guerra que els enfronta des de sempre. I tots dos es donen cops de colze per acostar-se a qui han acusat i acusen de ser un dels dimonis del projecte independentista, el PSC. Que si els del 155, els que van permetre la intervenció de Catalunya... Ningú parla que el 155 va estar en vigor durant mesos perquè republicans i postconvergents eren incapaços de presentar un candidat que no fos impossible. És fàcil buscar culpabilitats a casa dels altres, però ningú és capaç de fer-ho mirant-se a un mateix. Ara els dos partits arriben a acords amb el PSC, malgrat que cada un d'ells posa el crit al cel amb proclames de traïdoria quan el que pacta és l'altre. De la nit al dia, els socialistes s'han convertit en l'objecte del desig de l'independentisme.
