20 de juliol de 2019
20.07.2019

Spacey i la reparació de la innocència

20.07.2019 | 00:47

S'ha parlat poc de Kevin Spacey durant aquests dies. Suposo que la innocència, o la seva presumpció, no interessen al populatxo. L'actor nord-americà, conegut sobretot per haver guanyat dos Oscars, un al millor actor per American Beauty, i un altre al millor actor secundari per Sospitosos habituals –dos films magnífics–, va protagonitzar, l'any 2016, un dels judicis més sonats que recorden haver-se produït a les xarxes socials. El cas va saltar a la llum pública quan un menor el va acusar d'emborratxar-lo i de posar-li la mà als genitals en un restaurant de Nuntucket, a l'estat de Massachusetts, on el jove treballava de cambrer. Aquest fet, a més, va motivar el sorgiment d'una sèrie de denúncies més, repartides entre els Estats Units i Anglaterra, totes elles en la mateixa línia, que van fer pensar, amb l'agressivitat i virulència amb què s'acusava l'actor de Nova Jersey, que era un dement sexual. Per acabar-ho d'adobar, el cas va esdevenir material inflamable de primera qualitat pel Me too, aquella campanya viral amb ínfules inquisitorials creada amb l'objectiu de denunciar tots els casos d'assetjament i d'agressió sexual que, d'una o altra manera, s'havien normalitzat durant dècades a Hollywood i que, en aquest sentit, prenia com a punt de partida les reiterades denúncies i acusacions al productor Harvey Weinstein. La idea, molt en el fons, era bona, i de fet encara ho és. Però, qui vigila el vigilant? Que li diguin a l'actriu Asia Argento, una de les seves impulsores més enèrgiques, que, irònicament, també va ser acusada d'assetjament i abús a un menor, cosa que va originar la pèrdua de credibilitat del moviment. D'això tampoc se n'ha parlat massa, ara que hi penso.

Tornant al cas Spacey, una trama surrealista a més no poder, s'ha comprovat ara que el menor no era tan menor durant la nit dels fets, i que el seu mòbil, contenidor, segons la defensa, de fotografies i missatges que exculparien l'actor de manera incontestable i que confirmarien el motiu de la denúncia com un flirteig consentit, hauria desaparegut. Si a això hi afegim que els pares del denunciant han reconegut haver esborrat part d'aquest material per por que el comprometés i que, davant d'aquesta espiral d'absurditats, el jove decidís finalment no presentar-se al judici, què ens queda de tot això? No sé com acabarà tot plegat perquè encara queden més denúncies pendents d'investigació, i tampoc tinc l'habilitat de veure el futur o de desplaçar-me astralment al lloc i temps dels fets, habilitats sobrenaturals que sí que ha demostrat tenir bona part de la massa groupie del Me too i succedanis posteriors. De moment, el prestigi i la carrera d'un actor que sempre, fins i tot durant les nits més obscures, va declarar-se innocent, val el mateix que un munt de fems. I el més greu de tot, la constatació que en aquesta societat hiperventilada la presumpció d'innocència no val res. I la seva reparació, menys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook