El Tribunal Constitucional s'ha carregat bona part de la declaració, purament política (i de la qual no se'n deriva cap legislació, ni té cap conseqüència tangible més enllà d'evidenciar una realitat social) aprovada pel Parlament de Catalunya amb una bona majoria en què es reprovava l'actuació del Rei en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 i la monarquia en general com a institució. Recordem que no ha estat pas escollida per la majoria en unes eleccions, sinó per un dictador: Francisco Franco.
El TC pot dir el que vulgui, fins i tot pot xipollejar en el fang si li abelleix, però la seva funció no és carregar-se la llibertat d'expressió de ningú, ni la d'un Parlament -votat, aquest sí, democràticament- ni la de la gent comuna i corrent. Sentències europees ho avalen. Diu la sentència del TC, contràriament, que la persona del Rei és inviolable i que està exempta de tota responsabilitat pels seus actes. No ens ho va semblar el 3 d'octubre. El que sí que ens sembla és que la voluntat de l'Estat, lligada curt per la monarquia, és acabar amb les migrades competències de la Generalitat. De fet, no només han decidit quin Estatut ens regenta, sinó també quins representants polítics -que hem votat- poden exercir i quins no.
El futur de les democràcies s'està debatent a casa nostra. Els ciutadans fins a on podem triar? Què podem triar? Quina capacitat tenim de contribuir decisivament en la construcció de la democràcia que teòricament ens empara? No és una discussió de més avall dels Pirineus. Molt em temo que els tentacles arribaran més amunt. En aquest context pensar que partits polítics teòricament independentistes puguin votar per afavorir la candidatura de Pedro Sánchez o qualsevol altre partit de l' stablishment no és que em faci estremir, és que em fa pànic.
