21 de juliol de 2019
21.07.2019

Blanc com la bogeria

21.07.2019 | 06:00

No és el mateix tornar a casa des de Bilbao que des de la Lluna. He dit Bilbao perquè acabo de ser-hi, però hauria valgut el mateix dir Conca o París, fins i tot Tòquio, que és el lloc de la Terra més marcià que es pugui imaginar. Tornar de la Lluna, en canvi, és com tornar d'una idea obsessiva. Li dones una volta i una altra i una altra (a la idea obsessiva, dic), hi aterres finalment a punt ja que se t'esgoti el combustible i trepitges, posem que a les quatre de la matinada, la seva superfície plena de pols. Els insomnes saben que les idees obsessives, a aquelles hores, adquireixen una grandària descomunal. T'absorbeixen, poden amb tu. Et canvien. Per aquest motiu, quan sona el despertador, sembla que surts de l'infern en comptes d'entre els llençols. Potser ningú, al teu voltant, s'adona del canvi, però aquest que acaba d'agafar l'autobús per dirigir-se a la feina no és el mateix d'ahir, tot i dir-se igual. Ja no ets tu, mai tornaràs a ser-ho. Seràs un altre de diferent, tot i que viatges amb el passaport de l'anterior. Això et pot passar als set anys o als setanta. Diuen els experts que l'inconscient no té temps. Hi ha gent que brolla de jove i qui brolla de vell. Hi ha gent que no brolla mai com hi ha gent que mai trepitja la Lluna.
La Lluna va ser sempre, més que una geografia física, un espai mental. I d'un espai mental, dèiem, no se'n torna com de Valladolid. Per això tots els que van trepitjar la Lluna van tornar trastornats. Ho expliquen els diaris i la tele amb motiu de l'aniversari de l'arribada (mig segle ja). Sempre es diu «l'arribada», com si tornar hagués estat bufar i fer ampolles. Però els homes que van tornar d'aquesta idea obsessiva que dona voltes al voltant de la Terra es van lliurar a la beguda o a la mística, indistintament. Es van separar de les seves dones, van abandonar el domicili familiar, es van extraviar. Mai van ser els mateixos, perquè no es pot ser el mateix després d'haver trepitjat una obsessió, d'haver caminat sobre ella, d'haver deixat l'empremta de les teves sabates sobre el seu sòl. Els que afirmen que tot va ser un muntatge, que mai ningú va ser allà, ho fan en defensa pròpia, per no deixar-se contaminar per l'alteració que va suposar aquest viatge al·lucinogen al satèl·lit blanc. Blanc com la bogeria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook