La política espanyola s'ha convertit en un entretingut joc de cartes. És un joc nou propiciat pel repartiment de poder parlamentari entre cinc formacions d'àmbit nacional. Dues de centredreta (PP i Ciutadans), dues de centreesquerra (PSOE i Podem) i una d'extrema dreta (Vox). Tothom sap que en qualsevol modalitat de joc de cartes són necessaris, almenys, quatre jugadors, perquè puguem iniciar una partida que valgui la pena. Menys d'això és conformar-se amb una trista brisca entre dos o, encara pitjor, amb un solitari, una modalitat de joc propícia a les trampes i l'autoengany. «Fa trampes fins en un solitari», sol dir-se despectivament dels mals jugadors.

En el sistema que va sorgir en la Transició de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària es va afavorir descaradament el bipartidisme per deixar enrere la inicial i caòtica sopa de lletres dels micropartits. Va ser una explosió pirotècnica d'entusiasme democràtic que va durar el just fins que es va assentar el nou edifici constitucional apuntalat amb abundants diners. El bloc de dretes, o de centredreta, va estar format inicialment per la UCD de Suárez (per cert, l'últim secretari general del Movimiento) i per l'AP de Manuel Fraga, que havia estat ministre de la dictadura. I el bloc d'esquerres, o de centreesquerra, pel PSOE renovat de Felipe González, que es va desfer del PSOE històric de Llopis, i el PCE de Santiago Carrillo, que va acabar desfent-se de si mateix. Després, amb els anys, l'AP de Fraga va fagocitar la UCD i el PSOE va fer el mateix amb bona part del PCE encara que en aquest cas la digestió va ser més lenta.

Un cop aclarit el panorama, el bipartidisme es va consolidar amb successives majories absolutes i quan no les aconse­guia per poc recorria als nacionalistes bascos i catalans que sempre treien avantatge del pacte. El predomini de tants anys va desembocar, com era de témer, en una onada de pràctiques corruptes i en la consegüent desil·lusió entre l'electorat. I llavors es va donar el fenomen del 15-M, una reacció popular que va descol·locar en un primer moment la classe política consolidada. L'efervescència democràtica no va anar a més però no per això va deixar de produir alguns efectes. Entre d'altres, l'aparició en escena de nous partits polítics com Ciutadans i Vox a la dreta i Podem a l'esquerra.

Ara aspira a presidir el Govern el socialista Pedro Sánchez que en estar en minoria ha de comptar, entre d'altres, amb el suport de Podem, que és el seu soci preferent. Un soci conjuntural perquè alhora que dona suport vol disputar part del seu electorat, fet que produeix alguns equívocs. Per exemple, en atribuir-se el senyor Iglesias la paternitat d'algunes mesures socials pactades en el rebutjat projecte de pressupostos. O la gira que va fer el mateix Iglesias per demanar suport dels independentistes catalans i dels nacionalistes bascos en una funció que va semblar més de vicepresident de Govern en l'ombra que de fiable soci parlamentari. Un paper que, per cert, ja va demanar per a si en un moment anterior quan Sánchez es va postular, sense èxit, per a la presidència de l'Executiu amb el suport explícit de Ciutadans. Així està la partida.