21 de juliol de 2019
21.07.2019
Diari de Girona

Cartes

21.07.2019 | 06:00
Cartes

Un 50è aniversari, per al record
Lluís Torner i Callicó Girona
Quan a la nostra infantesa, els nostres pares, per fer-nos dormir, ens cantaven aquella cançoneta de: «La Lluna la pruna, vestida de dol...», una cançó que s'ha anat transmetent de pares a fills, i que als infants ens anava infonent una mena de màgics sentiments: «El pare la mira, la mare la vol», que volia dir allò, pensàvem? Per què la volia, la mare, aquella rodona que brillava, a dalt del cel, entremig dels estels?
Aquell satèl·lit, mentre ens anàvem fent grans, a través de lectures, de diferents continguts, i de la seva contemplació, ha sigut objecte de fantasies i de somnis de tota mena, mentre se'ns seguia mostrant com a quelcom inabastable, i donava pas a molts interrogants.
A quants escriptors i poetes ha anat inspirant per dedicar-li unes paraules, en la majoria dels casos belles, o bé romàntiques, i en altres fins d'una mena de terror.
Mentrestant, al decurs del temps, ha fet companyia a moltes parelles d'enamorats i ha servit d'indicador meteorològic per als científics, i fins, també, per a la gent del camp.
Per tot plegat no és estrany que avui celebrem el gran esdeveniment que fa cinquanta anys va tenir lloc. Per primera vegada, allò que semblava impossible, esdevingué un fet; l'ésser humà va trepitjar el terra de la Lluna, deixant-hi una petja, que ha esdevingut inesborrable. Fou la nit del 20 al 21 de juliol. La Lluna deixà de ser inabastable. Tot el món se'n meravellà.
Avui, molta gent, ens fem una pregunta, quins fruit se n'han tret, en aquets cinquanta anys? Per a quan la propera fase?
La Lluna, la pruna,/ no se sent tan sola, /doncs un astronauta, / anà a dir-li: Hola!


Problemes amb l'ambulància
Mari Paez Montcal (Canet d'Adri)
El meu marit té 70 anys i va en cadira de rodes després de patir un ictus greu. Quatre dies a la setmana, una ambulància l'ha de portar al CAP Güell a fer recuperació, però sempre té problemes: a vegades arriba amb anticipació i s'ha d'estar dues hores dins l'ambulància, que és molt dur per ell, però d'altres, arriben tard al centre i ja li ha passat l'hora de la fisioteràpia i perd la sessió. Fa poc, l'ambulància no va arribar i perquè no perdés la recuperació el vaig haver de dur jo, amb esforç i l'ajuda d'una amiga. A més, com que canvien sovint de conductor, sempre s'equivoquen de direcció. He fet reclamacions diverses vegades i sempre em diuen que faran alguna cosa, però no canvia res. Crec que és un servei prou important perquè algú hi posi solució.


Poca memòria
Manel Fortis OLOT
Un dels mals de les persones és la mala memòria.
Ara, veient la pena, el fàstic i les ganes de plorar que em provoquen (i crec que no només a mi) els «meus partits polítics» (em refereixo als que, en principi, comparteixen amb mi les idees independentistes), pactant sense vergonya amb partits que van onar suport a l'article 155 als ajuntaments, diputacions... i barallant-se entre ells, em pregunto... de veritat tots tenim la memòria tan espatllada?
En els últims anys, quan va ser que el poble va estar més unit, participatiu, engrescat i il·lusionat que mai? Diades multitudinàries, persones amagant urnes i paperetes, grups de WhatsApp per defensar les escoles i col·legis electorals per l'1 d'octubre, somriures a les cares...
I, sobretot, participació massiva i pacífica l'històric 1 d'octubre, amb les mans enlaire i rebent cops de porra increïblement plens d'odi i injustícia, i, també, aturant pacíficament el país el dia 3 d'octubre.
Érem un país unit, fort i il·lusionat amb aconseguir la independència.
La candidatura unitària de Junts pel sí, abraçant partits d'esquerra, dreta i entitats com Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana portava els catalans a creure en nosaltres com a país.
Les coses van anar com van anar (ningú ha pensat mai què podria haver passat si el president Puigdemont hagués votat al seu col·legi de Sant Julià de Ramis i es trobés amb els cossos de «seguretat» espanyols?) i no tenim república, tenim exiliats i presos polítics, però quan és que vam estar realment a punt d'aconseguir la llibertat, la independència? Llavors, quan anàvem junts.
I ara, què fan els «nostres» polítics? Oblidar i abraçar els que no van condemnar la violència policial i van donar suport a la intervenció de Catalunya, barallar-se entre el partit de dretes i el partit d'esquerra i inclús dins de cada partit.
«Senyors polítics», no teniu memòria, però el pitjor és que tampoc teniu vergonya.
A vegades es diu que cada poble té els governants que és mereix. Jo no hi estic d'acord, Catalunya es mereixeria uns governants molt millors. Amb memòria i vergonya.
Anirem junts quan la sentència (ja redactada fa temps) injustament condemnatòria contra els presos polítics sigui pública? Malauradament, crec que no.
Vam tenir la nostra oportunitat aquell 1 d'octubre i setmanes posteriors.
Vam perdre el tren i no crec que torni a passar.
Llevat que anem tots junts, però... hi anirem?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook