21 de juliol de 2019
21.07.2019

El dietari

21.07.2019 | 06:00

Dissabte - La fètida fàbrica

Quan la Torraspapel agonitzava, la Generalitat i l'Ajuntament de Sarrià van lluitar per mantenir l'activitat i preservar així un grapat de llocs de treball. Ara Sarrià clama contra l'atmosfera putrefacta originada per la xativina Hinojosa, que li ha donat una segona, tercera o quarta vida a la vella pa­perera. Els veïns es queixen que propaga olors pútrides, sorolls irresistibles i malalties. Quan l'any 1997 es va enderrocar la gegantina xemeneia de la planta de cel·lulosa, va ser un esdeveniment amb una gran càrrega simbòlica contra la contaminació real i olfactiva que durant anys havia torturat Sarrià i Girona. Quan de nen passava en cotxe amb els pares per Girona, de tornada de Barcelona cap a l'Alt Empordà, em tapava el nas a Fornells i no deixava de fer la pinça fins a Orriols. Ja només sortir de Barcelona, el meu germà i jo torturàvem els meus pares amb la insistent pregunta: «quan falta per la fàbrica de paper?», per tapar-nos el nas abans d'olorar-la mínimament. No suportàvem l'olor fètida. Era irresistible. I sempre em preguntava com carai podia viure algú allà.

Quan fa quatre anys es va aplaudir tant la compra de la defallida Torras per part d'Hinojosa, ningú es va aturar a pensar si avui en dia una fàbrica d'aquestes característiques té sentit en un lloc tan urbà.

Diumenge - Dalí és un clàssic?

La documentalista Lu­cia Moni, coordina­do­ra del Centre d'Es­tudis Dalinians, exclama en el títol d'un article: Dalí, esdeve­nir clàs­­sic! O ara o mai. Un arti­cle reproduït en una publicació que ha fet la Fundació Gala Sal­­vador Dalí a propòsit de l'ex­­­posició Dalí-Rafael, un so­mieig prolongat, que explora la re­lació, per motius obvis, uni­direccional, entre l'artista em­pordanès i el del Renaixe­ment.

Quan era estudiant, el fill del notari de Figueres sabia més sobre Rafael que tots els seus professors junts. Dalí era home de moltes obsessions i l'artista d'Urbino en va esdevenir una. Al igual que Velázquez. Dalí es preguntava insistentment si algun dia «seré considerat sen­se voler-ho el Rafael del meu període». I la seva precisió pic­tòrica i estudi obsessiu sempre van anar encaminats a esde­venir un clàssic.

L'article de Lucia Moni, ple de detalls interessants, explica una vida dedicada a la per­sistència, però no ens respon el titular sobre si té possibilitats reals d'esdevenir un clàssic. Una pregunta excitant però probablement massa prompte per fer-la. Mai nosaltres no arribarem a saber la resposta.

Dilluns - Justícia sense lògica

La justícia és, quan se li aplica el sentit comú, d'una injustícia terrible. Escolto Silvia Puig, que és la filla del ciclista a qui un alcohòlic i drogoaddicte va matar el 2015, a Gualta, atropellant-lo amb el cotxe que conduïa fins al capdemunt d'alcohol i d'heroïna. Quan van enterrar el ciclista, el politoxicòman que l'havia matat ja estava en llibertat. Va ser condemnat a dos anys i mig de presó però continua lliure perquè ha demanat que li suspenguin la pena per poder desintoxicar-se. «Quina diferència hi ha entre matar un conill i un ciclista?», és l'esquinçadora pregunta que fa Puig. Si l'arma fos un ganivet, enlloc d'un cotxe, és probable que ja estigués entre reixes, per molt que demanés clemència a fi de tractar-se dels seus instints assassins. I si hagués pujat damunt d'un cotxe amb un megàfon i es digués Jordi, probablement també seria a la presó, fins i tot abans de ser jutjat. Les ments lògiques és impossible que puguin entendre i combregar amb una justícia que té massa de capritxosa i d'ideològica.

Dimarts - El terrorista i els espies

No hi ha cap dubte que l'imam terrorista de Ripoll va tenir relació amb els serveis secrets. Una cosa diferent és que siguin versemblants totes les darreres revelacions perquè, si ho fossin, tot plegat seria d'una gravetat irresistible. El Govern del PSOE, per molt estatalista que sigui -que ho és-, té l'obligació de revelar fins l'últim detall de la relació entre aquest líder terrorista, convertit en carn picada en l'explosió d'Alcanar, amb els serveis d'espionatge. Cada dia que passa sense donar explicacions, la sospita es va fent més voluminosa i les teories més increïbles.

Dimecres - Pitjor impossible?

Avui fa 33 anys el grup ultranacionalista espanyol Milícia Catalana va col·locar i fer detonar un potentíssim artefacte explosiu a la seu del carrer Anselm Clavé de Girona del Moviment d'Esquerra Nacionalista, una formació que es descrivia com a ecologista, independentista i feminista, i que va acabar absorbida per Els Verds i presentant-se posteriorment a les eleccions amb Iniciativa per Catalunya.

Abans es va dividir i part dels seus militants van anar a parar al marxista Moviment de Defensa de la Terra. El local, en un tercer pis, va quedar totalment destruït i també va patir danys greus el quart pis ocupat per una agència de comunicació.

Recordar aquests episodis no tan llunyans, i gens infreqüents aleshores, ajuden a posar context als profetes del desastre que diuen que és impossible estar pitjor que ara.

Dijous -  Estudi de pati d'escola

Diu un estudi que al pati de les escoles només un 14,6% de les converses són en català. No cal un estudi per detectar aquesta desigualtat, producte d'una llengua imperant a l'indispensable món de les pantalles, i una altra que hi està marginada. Tampoc cal alarmar-se massa.

Quan un servidor era menut, a l'escola del meu poble aquest percentatge no devia sobrepassar el 0,5%. Els referents mediàtics i populars d'aleshores (anys 70 i 80) no eren molt millors i també monolingües. Bigote Arrocet, El duo sacapuntas, Arévalo... i tots els ximples insubstancials de l'univers de l'Un, dos, tres, que ens feien repetir tot el dia al pati 'veintidó' o 'piticlín'.

Malgrat que aquest percentatge és un estudi amb voluntat de descriure la salut d'una llengua, ja han sortit els voltors del negoci de la confrontació (Ciutadans i els seus «palmeros») a parlar d'espionatge als patis de les escoles catalanes. Però ara com a mínim ja estan perfectament situats a l'extremadreta.

Divendres - El pitjor ministre

Que Jorge Fernández Díaz ha estat el pitjor ministre de l'Interior de la història contemporània d'Espanya, en dura competència amb Juan Ignacio Zoido, no en dubte ni en Marcelo, l'àngel de la guarda que el monàstic polític va revelar que té i que ens va fer pensar que el gran dels Fernández Díaz estava en fase Los otros.

Però per temps que passi, no deixa de sortir sutge de la seva gestió. Ara s'ha sabut que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha obligat a condecorar dos bussejadors del GEAS que l'estiu de 2014 van participar en un agònic rescat a la cova d'Arquets a l'Estartit. Dos submarinistes hi van perdre la vida i un va poder salvar-la. El ministre es va negar a condecorar els bussejadors de la Guàrdia Civil i, ara, la justícia obliga a l'actual ministre a fer-ho.

La gestió de Fernández Díaz és com els camps de la batalla de l'Ebre, continuaran trobant bombes latents fins la fi dels temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook