A la vida en societat estem sotmesos a unes regles que ens permeten conviure en pau sense que haguem de patir violència cada vegada que sortim de casa, i això també comporta riscos. Per exemple, quan conduïm un cotxe hem de fer ús de la responsabilitat que això implica, havent de posar la màxima concentració en el que fem. Si, tot i conduir amb atenció, una persona passa de sobte per davant el cotxe i l'atropellem, malgrat els esforços per evitar-ho, haurà estat un desgraciat accident. Però si mentre conduïm ens distraiem i atropellem una persona, haurem fet un mal ús de la nostra responsabilitat. És possible, en aquest cas, que se'ns acusi d'homicidi involuntari i haurem de pagar car no haver actuat amb la responsabilitat que s'esperava. I si atropellem la persona sabent el que fem, l'homicidi és voluntari.
El dia 20 d'agost de 2017 escrivia aquí, en referència a l'atemptat terrorista de les Rambles de Barcelona, que el ministre d'interior Fernández Díaz havia dit l'any 2014 que una Catalunya independent seria terreny adobat per al terrorisme internacional i el crim organitzat. Sabia el que deia perquè el seu ministeri no convocava la junta de seguretat de Barcelona des del 2009 i impedia la participació dels Mossos a la taula d'avaluació del nivell terrorista i al centre d'intel·ligència contra el terrorisme i crim organitzat, a més de a la base de dades d'Europol. El 2015 els Mossos van denunciar una filtració de la Policia Nacional al un grup gihadista vigilat pels ells. El govern de Madrid evitava informació als Mossos perquè tenien coses a amagar en el terreny de la guerra bruta: aquesta setmana hem sabut per un informe secret filtrat per Público que el terrorista Abdelbaki es-Satty estava protegit pels serveis secrets des de 2010, fet que li va servir per evitar ser extradit a Marroc el 2014. Alhora, aquest mateix organisme va possibilitar que arribés a ser imam a Ripoll.
A aquest exercici de memòria hi podem afegir una frase que va pronunciar el ministre d'exteriors Manuel García Margallo el 2016 parlant del desafiament sobiranista de Catalunya «d'una crisi se surt; un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible». A Madrid en aquell temps hi havia un munt de reunions dedicades a frenar el camí de la independència de Catalunya. El mateix 2016 Es-Satty va viatjar a Bèlgica, on els serveis de seguretat belgues van demanar als Mossos informació que no tenien perquè no hi havia rastre d'Es-Satty a les bases de dades d'antecedents. Aquell any ja estaven pensant en un atac al Camp Nou, i el CNI no va informar els Mossos.
En aquest context, tot apunta que el CNI anava seguint l'imam, però també els joves que havia reclutat a Ripoll, fins el punt de controlar-los durant els seus viatges a França i escoltar-los en les seves converses telefòniques fins el dia 12 d'agost, data que tornen a creuar la frontera. L'explosió d'Alcanar el dia 16, mentre preparaven els explosius per perpetrar un atac a la Sagrada Família, va precipitar les accions. El dia 17 hi va tornar a haver una explosió mentre es feien tasques de desenrunament de la casa, fet que va fer sospitar al major Josep Lluís Trapero que l'explosió d'Alcanar estava relacionada amb l'atac de les Rambles. Els fets posteriors ja els coneixem tots: la mort de 15 persones innocents i també la dels terroristes.
La reacció a aquest atac per part de les autoritats de l'Estat va ser estranya: cal recordar l'arribada tardana de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido al vespre, quan tot l'operatiu antiterrorista ja estava desplegat des de feia hores. També la insistència del ministre d'interior Zoido a voler tancar el cas quan encara no s'havia atrapat l'últim component de la cèl·lula terrorista. En aquell article del 20 agost 2017 vaig avançar una possible explicació que ara agafa més versemblança: havien vingut a signar el certificat de defunció del cos dels Mossos convençuts que no sabrien fer front a un atemptat d'aquell nivell. Com voleu ser independents si no sabeu defensar-vos d'una atac terrorista?
Amb la informació que tenim ara del seguiment que el CNI feia tan a prop dels integrants del grup terrorista, la pregunta inevitable és, per què no els van frenar a temps? Per què no en van dir res als Mossos ni durant el mateix dia de l'atemptat? Per què no volien que els Mossos actuessin a la casa d'Alcanar?
Hi ha qui diu que ens trobem davant d'una actuació digna de Mortadelo i Filemon, de baix nivell dels serveis secrets, que Es-Satty era agent doble, tot i que sabem que les decisions les prenia ell. Per tant, l'interès d'Es-Satty era el de tenir la cobertura del CNI per anar planificant un atac terrorista, atac que el CNI coneixia per les converses dels altres integrants del grup i per les cerques que feien per internet. Seria possible, doncs, que l'atemptat fos un encàrrec o que Es-Satty estigués informant falsament de l'evolució per tal que el CNI no avortés la massacre, que ja sabem que no va fer, o per altres raons que Margallo va insinuar prèviament i Rajoy, Santamaría i Zoido venien a certificar. És imprescindible cercar qui era el cap pensant de tot això a Madrid, el que dirigeix la raó d'estat, encara que sigui algú inviolable i exempt de tota responsabilitat dels seus actes.
A banda de l'escàndol entorn de les circumstàncies de l'atemptat, aquesta setmana hem viscut un altre escàndol colateral: el silenci eixordador i impresentable de tots els mitjans espanyols, inclosos els dos principals de Catalunya. No hi ha cap raó per practicar un silenci informatiu de tal magnitud excepte que ens trobem, de fet, davant d'una actuació d'estat que sigui necessari minimitzar costi el que costi, talment com el cas dels GAL.
