21 de juliol de 2019
21.07.2019
DIARI D'ESTIU

Mentides i «trumpisme»

21.07.2019 | 06:00

La mentida en política
El diputat conservador Boris Johnson va recórrer la Gran Bretanya amb un autobús on es podia llegir alguna cosa així com: «Cada dia donem a la Unió Europea 350 milions de lliures». Atès que es tractava d'una informació rotundament falsa va ser denunciat i portat als tribunals. La magistrada Anne Rafferty, amb aquesta desimboltura que solen usar els jutges per conciliar les seves idees amb les lleis, va rebutjar seguir endavant amb el procediment i va exclamar admirada de si mateixa, i potser també del seu pur sentit de l'humor british: «Ens ha convençut, ho ha aconseguit i desestimem la petició de compareixença». La mentida acabava de ser legalitzada entre els monopolistes de la veritat. El candidat amb més possibilitats de ser el pròxim dirigent del Partit Conservador havia aconseguit, gràcies a la complaença dels tribunals de Justícia, la gesta que va portar Donald Trump a la Presidència dels Estats Units: fer de les mentides una política d'Estat. Risible si no fos per les conseqüències. La frase tantes vegades repetida que qualsevol ciutadà pot arribar a president, és tan ambigua que admet tots els matisos, fins i tot el que per més idiota, llengut, trampós i corrupte que siguis podràs aspirar a aconseguir la màxima categoria del primer imperi del món. El Washington Post té oberta una secció dedicada a les mentides del president Trump. En 828 dies de mandat ha acumulat 10.111 falsedats de primera categoria, el que fa una mitjana diària de 12 fal·làcies. Ni els clàssics de la manipulació, des de Goebbels i Stalin, fins a Franco i Robles Piquer -cunyat de Fraga i encarregat del principal gabinet de falsedats durant el vell règim- van arribar mai a tal nivell de saturació. No sabien què era el Twitter.

Neteja a Ucraïna
Avui se celebren eleccions parlamentàries a Ucraïna. La neteja en el Parlament serà de proporcions de tsunami. El partit del president, creat fa quatre mesos, està al 45% a les enquestes. I amb el sistema electoral on la meitat dels diputats són per la llista nacional i en sistema proporcional i l'altra meitat per circumscripcions majoritàries, la majoria absoluta del nou president està garantida. S'escorreran per l'aigüera una colla de partits i sigles i parlamentaris vinculats als vells oligarques.

Un nou tram de l'N-II
S'ha inaugurat l'autovia de l'N-II entre Medinyà i Orriols. En els pactes de la moció de censura hi vam incorporar algunes obres a Catalunya que s'havien d'acabar d'una vegada. El tram Maçanet-Sils es va acabar fins i tot abans d'allò que havíem acordat. El tram del nord s'havia d'acabar l'abril de 2019 i s'ha posat en funcionament el juliol. Poca atenció tot i concurrència de representants de les administracions, tot i que el pressupost d'aquesta obra és més alt que el de totes les millores d'asfaltatge que ocupen bastant més d'espai. Ara que s'han acabat les dues obres pendents de l'N-II és el moment de preguntar-se quin és el següent pas. Recordem que l'últim dia d'agost de 2021 l'autopista AP-7 quedarà lliure de peatge. No es pot deixar una autovia parada al bonic poble d'Orriols. Ha de tenir un sentit i continuïtat. Segurament les variants del tram nord fins a la frontera francesa són les següents obres a fer. I més ara que sembla que hi haurà govern a Madrid.

El cotxe del futur
Dimecres coincideixo en un sopar amb un alt executiu de Seat i un home clau d'Abertis. És una conversa interessant. Sembla clar que els dos veuen que el seu negoci canviarà d'una manera radical d'aquí poc. Parlen d'un ordinador amb estructura de cotxe. Parlen de la prova experimental en una autopista alemanya on el fregament de les rodes sobre l'asfalt produeix energia. El sector ha creat tantes expectatives sobre el cotxe del futur, el cotxe energèticament eficient, que els consumidors han frenat la renovació dels seus a l'espera d'un millor. Em compto entre aquests que allarguen la vida del cotxe esperant els nous models. Això ha fet caure les vendes aquest any un 18%.

Aplaudint la mort
He anat a un enterrament on han aplaudit el difunt. És un costum inexplicable. Amics, familiars, coneguts, acomiaden el cadàver amb ovacions. Ells en diuen un homenatge al difunt. Vinga aplaudiments, com als toreros i als futbolistes! Estan mal vistos el silenci i els records. No serà que l'espectacle ha amarat els moments decisius de la vida social? Tindria sentit l'exaltació joiosa d'una família a la mare que acaba de parir, però s'entendria com políticament incorrecte. Contemplat amb certa distància provoca esglai i una certa angoixa, perquè quan alguna cosa es trivialitza inevitablement se li treu la força. No cal apel·lar a Guy Debord i el seu «societat de l'espectacle». És una altra cosa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit