Les dues forces o debilitats de l'esquerra espanyola anuncien que la seva aliança és irrealitzable, però passa just al revés. Per molt que els dolgui, i tant que els fa mal, PSOE i Podem van ser casats pels electors mitjançant els vots matrimonials pronunciats a l'abril. No s'assisteix per tant a la impossibilitat d'un pacte, sinó a l'oficialització d'un divorci amb més llum i taquígrafs que la ruptura de Carles d'Anglaterra i Lady Di. El dia d'urnes no hi havia problemes d'acoblament, han sorgit en rearbitrar les eleccions.

El destructiu Pedro Sánchez pot aixafar el seu partit veí, absorbir o insultar-lo qualificant la seva consulta als militants de «mascarada». El president en funcions només està incapacitat per prescindir de Podem, una denominació que encara inclou el seu secretari general. Si Sánchez ha de governar, ha de ser amb Iglesias. A partir d'aquí cal definir com, des de la mateixa exactitud reclamada per Bill Clinton per desxifrar el hi ha de «no hi ha sexe entre el president nord-americà i Monica Lewinsky».

L'observació canònica, per qualificar d'inviable la convivència ordenada pels vots, apunta que «un Iglesias dins el Govern munta un merder a Sánchez en dues setmanes». D'acord, però potser li organitzarà un aixecament des de la bancada del Congrés, amb el desavantatge que no podrà empunyar les regnes d'una aliança per frenar el poltre desbocat. A més, i davant del bizantinisme dels politòlegs, els electors no van prohibir específicament la unió entre els dos líders immiscibles. Al contrari, les famílies respectives van avalar l'enllaç ara qüestionat. Els que avui ataquen el pacte com a impracticable, aportant més convicció que dades, van haver de votar en consonància l'abril passat i callar per sempre.

Davant l'evidència que fins el vot propi és difícil de desxifrar, sorprèn la quantitat d'experts que detallen sense ombra de dubte les raons que inspiren el sufragi aliè. L'esquarteren per sexes, professions i religions, tot i que cap d'aquestes característiques consta a la papereta, i molt menys en el recompte. L'embull d'interpretacions pretén enterbolir la claredat de les dades. Podem ha aconseguit més de 180 diputats en tres anys, i cap ministeri. Porta un any donant suport sense defallir a un Govern de Sánchez, no massa allunyat dels vicis seculars del PSOE. I a sobre es comunica que la seva elecció és desafortunada als deu milions llargs de votants que s'han pronunciat a favor de Pablo Iglesias.

Mai s'ha exigit tant a canvi de tan poc. Si el divorci entre els partits d'esquerra no fos pacífic i legal, es podria parlar de l'atracador enfurismat contra la seva presa per l'escàs botí que li reporta. A diferència del PP, els socialistes no es pronuncien de moment per la prohibició de Podem, però actuen com si fos desaconsellable encomanar gestions de segon nivell. Només cal repassar els termes denigrants prodigats en les últimes setmanes des del PSOE contra un presumpte soci. Contra l'únic que s'havia lliurat sense vacil·lacions.

No es tracta de defensar Podem, la seva estructura dinàstica o la hipoteca del seu palau d'hivern. Aquí hi ha el declivi electoral per mesurar la decepció de les seves hosts. No obstant això, la pèssima gestió d'un bé no autoritza a apropiar-se'l des de postures tan poc exemplars. A més, la major victòria del PSOE sobre Podem no consisteix a evitar la seva entrada al Govern per oferir la maniobra als autèntics poderosos, sinó a ficar a la força en el gabinet els que envoltaven el Congrés. Un exercici de submissió.

Els defensors de la Transició haurien de restaurar l'audàcia d'aquella tasca de comandament, plasmada en el retorn de Tarradellas o a la legalització del Partit Comunista, abans que obstinar-se a perpetuar els seus pitjors vicis. Fins a la data, i tot i entrevistes grandiloqüents com l'intercanvi amb Ferreras de dijous passat, Sánchez no convenç en la tasca de satanització del seu soci preferent. Provoca certa perplexitat contemplar el president renegant de forces que li ofereixen el seu suport sense contrapartides, encara que es tracti de Bildu i Esquerra, mentre s'abraça desesperat a PP o Ciutadans, que premerien sense dubtar-ho el botó nuclear que desintegrés el PSOE.

Sense desmerèixer els seus afanys, el setge de Sánchez no aconseguirà superar el caïnisme dels patètics exiliats de Podem, escandalitzats amb hipocresia que en les negociacions es parli de càrrecs en lloc de desgranar les etèries polítiques. No hi pot haver una gestió sense un executor de les mesures. Es pot imaginar Florentino Pérez recriminant als periodistes esportius que «no em parlin de jugadors, parlin-me d'esquemes de joc». El factor humà domina encara la política, així en els vencedors com en els que tenen vedat l'accés a la Terra Promesa.