mentre els dos partits cridats a associar-se per governar Espanya (PSOE i Podem) estan a punt d'encallar en la votació d'investidura per a la presidència del Govern, un tercer actor que podia desbloquejar la situació es resisteix a múltiples pressions per ratificar Pedro Sánchez a la Moncloa: Albert Rivera, líder de Ciutadans, que viu el seu particular «no és no» (tal com va fer Sánchez amb Mariano Rajoy, el 2016).

Paradoxalment, el cost (per a un partit com el taronja, que va aconseguir fa tres mesos el seu millor resultat electoral) no està sent menor. En primer lloc, per la seva imatge de partit moderat, danyada per l'evidència que s'ha inclinat a pactar amb PP i Vox, a escala local i autonòmica, malgrat els seus escarafalls per no negociar en públic amb la formació d'extrema dreta.

En segon terme, en el marc intern. Destacades figures de la formació (com el portaveu econòmic al Congrés, Toni Roldán) han abandonat Rivera, després de la seva negativa a dialogar amb Sánchez. L'últim a donar el cop de porta ha estat el cofundador del partit i catedràtic de Dret Constitucional, Francesc de Carreras, padrí polític de Rivera en els seus inicis, fa 14 anys.

Determinada opinió publicada i alguns poders fàctics, que veuen amb bons ulls un Govern entre PSOE i Ciutadans no deixen de mostrar el seu estupor davant el tancament de Rivera. Però la seva estratègia és clara: els resultats d'abril li van obrir la possibilitat de liderar, en un futur, tot l'espai de la dreta. No obstant això, les eleccions municipals i autonòmiques van permetre als populars salvar els mobles i seguir per davant dels taronges. Tot i això, Rivera no accepta que els trens decisius passin només una vegada i creu que toca resistir, com aquell Sánchez defenestrat per Ferraz i que ara lidera la socialdemocràcia a Europa.