Fa uns dies es van publicar les dues sentències dictades pel Tribunal Constitucional sobre l'aplicació de l'article 155 a Catalunya. La primera resol un recurs presentat pel grup parlamentari del Congrés dels Diputats «Units-Podem-En Comú Podem-A Marea». La segona, l'interposat pel mateix Parlament de Catalunya. El màxim òrgan intèrpret de la Carta Magna avala l'aplicació del citat precepte a la comunitat autònoma, anul·lant una sola de les mesures sol·licitades pel Govern i autoritzades pel Senat. És complicat resumir en un article periodístic el contingut dels gairebé 200 folis de les dues resolucions però, a grans trets, la doctrina constitucional expressada és la següent:

1.- La Constitució estableix una sèrie de mecanismes a través dels quals l'Estat controla i vigila l'activitat de les comunitats autònomes. D'entre tots ells, el que preveu l'article 155 és el més extraordinari, podent només utilitzar-se per afrontar incompliments constitucionals extremadament qualificats, com a últim recurs de l'Estat davant d'una situació manifesta i contumaç en aquest sentit, i sempre que no hi hagi altres vies que assegurin el compliment de la Carta Magna i les lleis, o el cessament de l'atemptat a l'interès general.

2.- L'autonomia de les comunitats autònomes no pot de cap manera oposar-se a la unitat de la Nació. Així, el dret a l'autonomia es troba proclamat en el nucli mateix de la Constitució al costat del principi d'unitat, en el si aconsegueix el seu ple sentit. L'autonomia significa, precisament, la capacitat de cada nacionalitat o regió per decidir quan i com exercir les seves pròpies competències en el marc de la Constitució i de l'Estatut. Per això, l'autonomia no faculta de cap manera a incidir de forma negativa sobre els interessos generals de la nació.

3.- L'aplicació de l'article 155 no és un fi en si mateix, sinó un mer instrument per garantir la validesa i eficàcia de la Constitució en aquells supòsits en què sigui manifest que només a través d'aquesta via és possible restaurar l'ordre constitucional. Les mesures a usar tenen límits. Per exemple, aquesta norma permet l'alteració temporal del funcionament del sistema institucional autonòmic, però no pot donar lloc a la suspensió indefinida de l'autonomia ni, molt menys, a la supressió institucional de la mateixa comunitat autònoma com a corporació pública de base territorial i naturalesa política.

4.- Les actuacions de les autoritats i institucions de Catalunya van vulnerar greument la Constitució i l'interès general de tot Espanya, en tant que es va discutir la preservació mateixa de l'Estat espanyol intentant qüestionar la seva unitat i integritat territorial i constitucional. Es pretenia així la ruptura de l'ordre constitucional ignorant que una comunitat autònoma no és un ens sobirà sinó que, per contra, està sotmès a la Constitució, a l'Estatut ­d'Autonomia i a la resta de l'ordenament jurídic.

5.- Les crides al «diàleg» i a la «discussió política» de les autoritats catalanes no podien desvirtuar o paralitzar l'aplicació de l'article 155. En aquest apartat, em limito a transcriure el que s'ha dit pel Constitucional: «Aquest tribunal no pot deixar de ­reconèixer el valor, en general, del diàleg ­entre governants i titulars dels poders públics com a suport vital de la democràcia constitucional, però aquest diàleg no pot versar sobre la subjecció o no a les regles i principis jurídics de tots els que exerceixen un poder públic. Subjecció sense la qual no es podria parlar d'Estat de Dret i la garantia i dignitat últimes es xifren en l'assegurament que els governants siguin servidors, no senyors, de les lleis». L'obvietat és tan manifesta que la necessitat de ressaltar-la i explicar evidencia la decadència de bona part de la nostra societat.

6.- Segons el parer del Tribunal, el cessament del Govern català i la dissolució del seu Parlament van constituir mesures adequades i constitucionals. Això es deu al fet que van ser dites institucions autonòmiques les que van mostrar la seva «deliberada voluntat de persistir en la secessió d'Espanya». La magnitud de l'incompliment va determinar que no n'hi hagués prou amb la impartició d'instruccions a les autoritats autonòmiques. Ni tan sols amb l'assumpció puntual d'algunes competències. Es feia imprescindible la substitució en l'exercici de les funcions d'aquells òrgans pel temps necessari i precís per reposar la legalitat constitucional i estatutària vulnerada.

7.- El conjunt de mesures adoptades han estat avalades i acceptades pel Tribunal, excepte una: que la publicació en el Diari o Butlletí Oficial de resolucions, actes, acords o disposicions normatives sense l'autorització del Govern de la Nació determini la invalidesa d'aquestes resolucions, actes o acords. Segons el parer del Constitucional, la reacció davant tal eventual publicació no autoritzada no pot ser la ineficàcia del que es publica de forma automàtica, pel que ha decretat la inconstitucionalitat d'aquesta mesura.

És veritat que la present sentència no resol el problema polític relatiu a Catalunya i al nostre model territorial, però les resolucions dels tribunals no estan per resoldre problemes polítics. Ni poden ni han de fer-ho. Les sentències apliquen l'ordenament jurídic, imparteixen justícia i permeten que puguem seguir anomenant «Estat de Dret» la nostra nació. Res més (ni menys). Per solucionar els problemes ­polítics hi ha els partits, els dirigents i els líders de cadascun dels grups parlamentaris implicats. Ara bé, a jutjar pel nivell que reflecteixen, no sembla albirar-se cap solució.