La globalització va pensar el renaixement d'Àsia, però no va tenir en compte l'eclipsi d'Occident. Vint anys després dels esdeveniments de Tiananmen, segueix causant sorpresa la voluntat imperial de la Xina i el seu creixement il·limitat. Trump intenta recompondre les relacions comercials amb el nou gegant oriental, però la realitat és que, un trimestre rere l'altre, la bretxa entre els dos països no para d'augmentar. Lògicament, la nova guerra freda econòmica mira de reüll les seves zones d'influència. En el fons, no es tracta de col·laborar -encara que la col·laboració sigui imprescindible- sinó d'exercir el domini polític. La clau potser siguin les cadenes de valor que es dedueixen de les zones d'influència. És a dir, l'ombra d'un imperi garanteix seguretat i creixement econòmic, encara que sigui parasitari. I Europa es mou entre aquests dos mons -Amèrica, Xina-, sorgits de la insuficiència del propi projecte de la Unió i del temor que produeix el naixement d'una potència que ni és democràtica ni mostra desitjos de ser-ho.
A mig termini, l'atles que desitja Pequín respon al disseny d'una gegantina xarxa d'infraestructures anomenada «Ruta de la Seda». Es tracta de promoure la globalització al màxim des d'una perspectiva que concep Europa en termes estrictament geogràfics; és a dir, com a mer apèndix del continent asiàtic. El flux del comerç aniria de Xangai a Rotterdam, de Yiwu a Bilbao. Nous oleoductes, ferrocarrils, macroports, bases militars i centrals energètiques redissenyen el batec comercial del planeta sota el paraigua oriental i en oberta competència amb els Estats Units. Lògicament, el creixement econòmic s'expandeix a mesura que s'impulsa la creació de les noves infraestructures, però també en funció de les dependències i lleialtats polítiques. En el seu desenvolupament, la Xina exigeix ??respecte en un món que es desplaça de l'Atlàntic al Pacífic, de la multipolaritat a una bipolaritat estricta en la qual ja ni Washington -ni abans Londres- ocupen el centre. Com suggereix l'exministre portuguès Bruno Macáes, la iniciativa de la Ruta de la Seda «constitueix un desafiament directe a Occident»; fins i tot malgrat la superioritat tecnològica i científica que encara mantenen els Estats Units.
En un col·loqui públic recent, Peter Thiel, un dels fundadors de PayPal, es preguntava pel nivell d'infiltració de l'espionatge xinès a Google. Sigui això cert o no, el tema del Big Data i els nous avenços en Intel·ligència Artificial plantegen grans reptes a les societats modernes. De nou Macáes es qüestiona què passaria si la Xina en les pròximes dues dècades fos capaç de donar un gran salt tecnològic en algun camp relacionat amb la biologia sintètica o la intel·ligència artificial que desafiés la tradicional superioritat científica dels Estats Units -un «moment Sputnik», l'anomena. No és una cosa que haguem de descartar ni molt menys i que convertiria la pugna entre les dues grans potències en el que realment és: una guerra freda que va més enllà de l'economia per situar-se en el camp dels models polítics -un de democràtic i inclusiu, per molt imperfecte que sigui; un altre d'autoritari i tecnocràtic, per molt efectiu que resulti. Washington i Moscou semblen haver entès el sentit d'aquesta confrontació d'una forma molt més nítida que l'anquilosada Europa. D'una manera més cruel i temible també. Fukuyama podia tenir raó en assenyalar que la Història s'acostava al seu final amb el triomf de la democràcia liberal. Podia tenir-la, és clar, a llarg termini. A curt, la Història ha recuperat en el segle XXI un ritme molt més accelerat i imprevisible del que fa tot just uns anys ens atrevíem a imaginar.
