Després de la Segona Guerra Mundial, va emergir una consciència generacional entre els joves de països com Gran Bretanya o Estats Units. Fins i tot allà on l'experiència era compartida entre pares i fills, per exemple, l'esport, aquesta dimensió va començar a ser expressada de manera diferent pels uns i els altres. Però encara hi havia punts en comú. Per entendre-ho, ens podem fixar en el moviment punk. El que van fer els seguidors dels Sex Pistols o The Clash va ser parodiar l'alienació i el buit que tant van angoixar els sociòlegs de l'època -i els d'avui-, portant a terme les prediccions més fosques de la crítica social i celebrant en clau satírica la mort de la comunitat i l'enfosament de les formes tradicionals de significat. Al llarg dels anys, els estudiosos han interpretat la successió d'estils culturals juvenils com formes simbòliques de resistència, símptomes espectaculars d'una dissensió més àmplia i subterrània. No obstant això, amb una major perspectiva i havent-hi incorporat el hip-hop, l'electrònica, etc., caldria concloure que cada subcultura representa un moment distintiu, una resposta particular a un conjunt concret de circumstàncies. Els mitjans convencionals organitzaven la pròpia experiència per donar-li coherència en la contradicció; les xarxes socials sublimen la contradicció sense coherència.
