Nascut a Arbúcies a l'abril de 1946 vaig ser educat com tots els nens i les nenes en el nacional-catolicisme. Des de molt petits fórem adoctrinats pels capellans, les monges i els mestres de les escoles nacionals. És en la infància i passa en totes les societats, quan més es forma el cap dels petits perquè no tenen mecanismes de defensa i no disposen de reserves mentals per neutralitzar la catequització sistemàtica a la qual estan sotmesos; les idees van enquestant-se en els seus cervells i cors i acaben configurant una concreta cosmovisió.

Fins l'edat dels sets anys ens portaven al parvulari de les monges i feta la comunió els nens anàvem a les escoles nacionals. Era un salt important que marcava un abans i un després: ja havíem deixat de ser uns xerics i empreníem el camí a la pubertat. Els pares a l'edat dels 10 m'ingressaren al Collell, on m'adreçaren de valent.

Durant aquest primer període de la vida havíem après a llegir, escriure i les quatres operacions aritmètiques. Arribàvem a les escoles nacionals, un edifici llòbrec i atrotinat, sense cap coneixement cultural, ni d'història, de geografia, de literatura, ni de ciències naturals.

Eren tres els mestres, el senyor Lluís s'encarregava dels petits, dels mitjans el senyor Valiente i dels més grans, el senyor Freixes, director de l'escola, que tots els dissabtes ens feia alçar el braç i cantar el Cara el Sol. D'aquests tres el més sàdic era el senyor Lluís, el mestre de la mainada.

El Diari de Girona va fer-se ressò del documental de la TV-3 El monstre de Banyoles i es va posar en contacte amb persones del Ripollès que l'havien patit. En les entrevistes posaven de relleu que s'havien trobat per denunciar les salvatjades que havien sofert. Tots ells acusaven el «monstre de Banyoles» d'extrema brutalitat i contaren que havia deixat molts mals records en tots els col·legis on havia treballat. Parlaven del terror i pànic que havien patit a la seva classe. Un cas de flagrant violència.

Bé, el senyor Lluís era un desequilibrat mental que s'encruelia picant els nens petits, no sols ens pegava bufetades, cops de puny sinó coces a les cames. Tanmateix el que més el delia era agafar una anella de coure de la mida del forat de la pica i encabir-hi amb dificultat l'orella d'un nen. Quan més l'infant es lamentava pel dolor, més semblava gaudir el mestre. Una vegada li va esllenegar l'orella a un pobre minyó de pagès, cap d'esquila la classe; alguns nens l'acompanyarem a cal doctor Feliu, conegut amb el mal nom del «el metge bufanda» perquè estiu i hivern hi portava enrotllat al coll un mocador.

Com que anava a classes particulars amb el senyor Lluís i venia a comprar a la merceria, els meus pares li feien descompte, per això em tractava a classe amb consideració, no m'apallissava massa. Aquest mestre molts anys després em va fer una entrevista per Ràdio Lleida, en acabar una conferència que havia fet en la seva població. No sé si em reconegué, mentre desgranava frases em venien ganes de recordar-li la seva ferotge i llarga estada en el meu poble.

Els altres dos metres també picaven, un feia servir una canya de bambú i exigia a l'alumne que estengués la mà i li donava una forta plantofada al palmell. Un cop un noi instintivament va apartar-la i el mestre va trencar les pròpies ulleres que havia deixat damunt la taula. Es va produir una discussió amb els pares per qui havia de sufragar la trencadissa, i ells s'hi van negar amb l'argument que el càstig era massa despietat.

El senyor Freixes tustava de forma molt selectiva, poc, però entusiàsticament quan s'hi posava. El bolet a la cara més ben pegat que he rebut, fins rebotar-me a terra, va ser mèrit seu, també d'un bon mastegot va tombar el meu amic en Joan perquè ambdós ens negàrem a beure un got de llet americana que el mestre havia fet bullir en una gran cassola en el pati de l'escola. Els seus pares eren vaquers i ens portaven diàriament llet a casa. Els dissabtes ens donaven mantega salada de color groc que les famílies llançaven a les escombraries.

Ell era un falangista convençut, que amb el pas dels anys es va fer un descregut. Un cop jo era adult hi parlava molt, fins jugàvem a la botifarra. Estava decebut de tot. Era un home intel·ligent, però turmentat. Li agraí que al 1956, any del gran fred, ens portés a veure uns impressionants caramells de gel que penjaven, com estalactites de vidre, d'un conducte d'aigua i els penjolls congelats que regalimaven de les branques dels arbres. Ens quedarem bocabadats dins del gran edifici natural del glaç.

La bondat de les dues mestres de les escoles nacionals, mare i filla, les senyores Riumalló, era lloable; instruïen amb rigor acadèmic i si una nena mostrava actituds i aptituds estudiantils parlaven amb els pares i s'esmerçaven per aconseguir alguna beca a fi que pogués cursar la carrera de magisteri. Les dues sempre van estimular i col·laborar amb els actes populars.

Molt diferent l'educació impartida per les monges; en el seu col·legi estudiaven nenes de les famílies benestants o molt catòliques. Les ensinistraven a ser mestresses de casa amb poca informació cultural. No acceptaren a l' Àngels (any 1958) perquè el pare havia sigut republicà; castigaven els fills pel que feren els pares. De les monges, del mestres, ni del Collell en servo cap bon record.