24 de juliol de 2019
24.07.2019
Diari de Girona

El pròxim feixisme

23.07.2019 | 23:29
El pròxim feixisme

Hi ha de venir, i això no està escrit fatalment en els astres, el proper feixisme no seria el de les camises negres, marrons o blaves i les desfilades nocturnes a la llum de les torxes. La dominació feixista –amb la consegüent destrucció de l'Estat democràtic de dret– revestiria altres formes i altres aparences. Per intuir quines, hem de marxar d'una constatació que preocupa avui politòlegs i juristes: la crisi de l'actual democràcia representativa i partidista a Europa.

Segons un article acadèmic molt recent de l'iuspublicista Giovanni Moschella, que resumeix la posició de molts altres estudiosos, hi ha, en primer lloc, una crisi de la sobirania estatal (entesa, cal precisar, com a capacitat real de cada Estat per adoptar polítiques pròpies) en el marc d'un món globalitzat i d'una Unió Europea escorada predominantment cap a l'aspecte econòmic del procés d'integració continental. Ara bé, Europa, podríem afegir nosaltres, és un «estar» cada dia més present en la vida quotidiana dels europeus sense constituir, però, un «ésser» substitutiu de les identitats nacionals. Això explica que la crisi economicofinancera de l'última dècada i el dramàtic augment de la desigualtat en les nostres societats hagin generat en la ciutadania una forta oposició als organismes internacionals i supranacionals i una exaltació de les polítiques identitàries a cada país. Cal afegir a això l'elevada corrupció politicoadministrativa, la pèrdua de credibilitat dels partits tradicionals (liberals i socialdemòcrates) com a forces de govern eficaç i la intensificació dels fluxos migratoris (especialment aquells ètnica i culturalment extraeuropeus), la qual cosa ha alimentat l'aparició o el reforçament dels moviments polítics de matriu nacional-populista. I la «nacionalització», en major o menor grau, de tots els altres, hem d'afegir.

Com va succeir durant el període d'entreguerres del segle passat (1919-1939), aquests moviments apel·len a un poble considerat com una entitat única i homogènia en contraposició a estrangers i emigrants, i igualment als poders de l' establishment polític i econòmic que posin en risc, per incórrer en cosmopolitisme, la seva integritat com a tal poble; o sigui, com a entitat unitària orgànica (val a dir, biològicament «viva»), alhora que «virtuosa i pura». En suma, tornen el Volk i el völkisch, la idealització romanticoracial del poble genuí i amenaçat de contaminació. D'una banda hi hauria, doncs, les elits (els partits i sindicats tradicionals, els poders econòmics i els seus lobbies, així com els mitjans de comunicació), és a dir, el no-poble; d'una altra, el poble «nacional» en sentit estricte.

En segon lloc, assenyala igualment Moschella, la crisi dels partits democràtics comporta així mateix la debilitat de les institucions democràtiques. D'aquí la forta personalització actual del lideratge polític i, en la mateixa línia, les propostes, formulades en els últims anys, tendents a una superació del sistema parlamentari mitjançant l'elecció popular directa del cap del govern i altres formes de democràcia plebiscitària o «social» dirigides al desmantellament de la democràcia de partits. Aquí caldria incloure les pretensions d'una completa «democràcia electrònica», susceptible de manipulacions incontrolables, en nom del principi d'igualtat absoluta de tots els vots i de la suposadament plena implicació del poble en els processos decisoris. De dur endavant aquestes propostes –i, com la història ha demostrat, els sistemes democràtics poden entrar en crisi i sucumbir–, les institucions fonamentals de la democràcia liberal donarien pas a una relació directa amb el poble per part d'un líder polític carismàtic. El principi d'identitat, la unió hipostàtica entre Volk i Führer, substituiria llavors el principi de representació típic de la separació entre Estat i societat, i la democràcia pluralista s'extingiria.

Allò que vindria després resulta fàcil d'imaginar.

El que s'ha dit fins aquí no és, en absolut, una premonició, sinó un mer exercici de lucidesa. Per descomptat, encara hi som a temps. Encara no es percep l'olor característica del final de Weimar en tota la seva intensitat: només alguns inquietants efluvis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook