24 de juliol de 2019
24.07.2019
Diari de Girona

Respecte

23.07.2019 | 23:30
Respecte

Per a alguns, anar al cinema no és un ritual qualsevol, sinó un viatge als racons més íntims de la nostra identitat. És igual que faci anys i panys que hi vagis, que encara ara, quan s'apaguen els llums i comença la projecció, notes uns nervis, una excitació, que es van consolidant al llarg d'anuncis i tràilers per esclatar definitivament quan veus els logos de la productora. És un costum que associes a la teva evolució com a persona, a la teva imaginació, a aquells aspectes que s'han forjat en companyia de personatges d'infinitat de pel·lícules que t'han ajudat a ser com ets. No és només una aturada en el camí, és el camí en si mateix: sigui bona o dolenta la pel·lícula, surtis amb les expectatives més o menys correspostes, el sol fet de ser-hi, de mirar, et defineix. Des de sempre, el qui viu el cinema amb aquesta intensitat i proximitat ha hagut de gestionar l'evidència que no tothom el percep de la mateixa manera. Em refereixo a la gent que menja, i més particularment a la que menja amb la boca oberta, la que xerra sense miraments, a la que xarrupa com si li anés la vida, la que riu quan no fa riure i fa comentaris ocurrents en veu alta. Des de fa uns anys, s'hi ha sumat la irrupció dels mòbils, que en alguns casos no s'apaguen o es posen en silenci, i fins i tot hi ha qui respon trucades o aprofita la projecció per consultar les xarxes socials. Tot això ve al cas perquè uns dies enrere vam anar a veure El Rey León, pel·lícula que es prestava a tot això i molt més, sobretot perquè és de les que reuneix públic infantil. El primer que s'hauria de dir és que es pot entendre que molesti escoltar la veu d'una criatura durant una projecció, però cal tenir en compte que és absolutament lògic que una nena o un nen de pocs anys verbalitzi dubtes, inquietuds o ganes d'anar al lavabo. Però durant aquella sessió va passar el següent: van sonar fins a dos mòbils i tres alertes de missatge, es va xerrar sobre no sé quina cosa oblidada d'un sopar i hi ha qui es va aixecar diversos cops de la butaca per anar a buscar menjar i beure. La dada fonamental d'aquesta llista és que cap d'aquestes persones era menor d'edat. Eren presumptes adults acompanyats de filles o fills que miraven la pantalla en escrupolós silenci. Vet aquí el resum: al final, la veritable falta de respecte pels altres la trobem sempre, sempre, en els grans, alguns dels quals conceben la realitat com allò on viuen ells i ningú més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook