Estem en un moment clau per la investidura i sembla que tot depengui del darrer moment, que estiguem en un tobogan i tot pugui canviar de cop i volta. Semblava que tot estava encarrilat i que podíem tranquil·litzar-nos, deixar enrere els neguits, però després de la primera sessió d'investidura tot ha tornat a quedar obert i no es veu manera de preveure què passarà avui a la segona votació. Fins al darrer moment sembla que estem condemnats a continuar amb el culebró d'aquest darrer temps.

Tothom mira cap al candidat a president perquè és ell el que té la iniciativa i la responsabilitat de part dels ciutadans en tant que líder de la minoria majoritària. Però quan es tracta de fer una coalició, la responsabilitat és repartida i és bo intentar fer una anàlisi també de com encara la negociació UP. Crec que el títol de l'article, continuació del que vaig firmar la setmana passada, deixa clar quin és el problema bàsic que roman en el transfons de les actuals discussions. Sembla que tothom accepta que el problema no és el programa ja que l'acord signat per Sánchez i Iglesias sobre el pressupost no aprovat en seria la base i els temes desgranats pel candidat en el seu discurs crec que tenen un grau d'acord important (amb matisos, òbviament). Quin és, doncs, el problema? Al meu entendre, el candidat Pedro Sánchez demana un govern cohesionat, un govern en què tots remin en una mateixa direcció. No cal que siguin tots del mateix partit però sí que estiguin d'acord amb una sèrie de temes bàsics i això exigeix lleialtat. Sense això sembla que Sánchez no veu factible poder fer una acció de govern que faci avançar el país cap els objectius que proposa. I quin és el problema d'UP? El problema bàsic és que no ha passat la prova de governar, que encara és troba en l'època de l'activisme. Aquests dies s'ha parlat de l'exemple de J. Fischer (líder dels verds alemanys provinents de l'activisme), que va arribar a ser ministre d'afers exteriors de la República Federal alemanya. Però ningú diu els anys que havien passat des de que els activistes-verds havien entrat a l'activitat política i els anys que portaven demostrant actituds de govern en diferents lands alemanys.

L'actiu més important d'UP en governabilitat van ser els ajuntaments del canvi, Madrid, Barcelona i Cadis. De Cadis no en parlaré, no sé què ha passat i no opinaré del que no sé. Carmena va fer una bona labor a Madrid, crec que tota l'esquerra l'ha valorat positivament, però va perdre i en bona part es deu al trencament amb UP. Barcelona ha mantingut Colau per un pacte amb el PSC i els vots regalats per en Valls. Curiosament, Colau es va treure de sobre dos pesos pesants com Pisarello i Asens i ha cedit seguretat, desenvolupament econòmic (on hi ha turisme i comerç) i mobilitat al PSC. Dels temes més conflictius s'ha quedat amb habitatge. Vaig dir i avui repeteixo que pot ser un bon acord perquè pot tornar a posar en funcionament una Barcelona que ha perdut gas i acumulat problemes en el darrer mandat. La condició és que funcioni com un equip cohesionat i crec que Colau i els socialistes tenen prou confiança perquè les coses funcionin. En les comunitats autònomes on l'esquerra ha tingut possibilitats de governar, UP ha jugat (en el passat) bàsicament a suportar des de fora governs d'esquerres i sols en alguns casos ha assumit funcions de govern. I, en bastants casos, ha tingut problemes interns, trencament amb moltes de les confluències que formaven UP i sortida de la majoria dels líders inicials, en especial d' Errejón. L'exemple més significatiu d'aquest trencament és el grup que s'acaba de formar al Senat que no crec que UP controli o es pugui considerar el grup d'UP. A l'actual legislatura l'entrada d'UP en governs autonòmics en els quals les esquerres podien governar (si exceptuem el cas paradigmàtic de La Rioja amb els problemes d'UP a la comunitat i la revolta de la seva única diputada) fa que comenci una nova etapa en què UP jugui a la governabilitat en les CA.

Quin és, doncs, el problema des d'UP? Si fos dirigent d'UP tindria molt clar que el meu objectiu seria doble. Al meu entendre, tenen una doble oportunitat. La primera, la més important, és aconseguir un govern d'esquerres amb un programa que reverteixi les retallades socials dels governs de dretes (des de la reforma laboral i la precarietat a la «llei mordassa» o la defensa de l'estat del benestar, etc.) i que posi en marxa les grans reformes que Espanya necessita per afrontar el futur i modernitzar el país. Però la segona, no menys important, és defensar el projecte d'UP. L'entrada d'UP al govern pot fer veure que un projecte que avui cotitza a la baixa, té futur. Si avui els dirigents d'UP no veuen que entrar al govern i sobre tot fer-hi una gran labor «de govern» (no de vigilància dels socialistes amb una actitud d'activisme pur que no porta enlloc) és l'únic camí que tenen de refer el seu propi projecte crec sincerament que no han après res de res i Errejón mereix recollir el seu legat. Si fos dirigent d'UP els asseguro que tindria preparades una colla de persones que poden fer un equip cohesionat amb els socialistes i segurament que m'interessaria més fer veure que poden governar bé, que són de fiar, que fer grans declaracions grandiloqüents. Veurem si són capaços uns i altres d'entendre i veure les seves responsabilitats sense estridències i de forma realista. Jo així ho espero.