25 de juliol de 2019
25.07.2019
Diari de Girona

La cara del Quim

25.07.2019 | 00:00
La cara del Quim

David Bonvehí ensenya els whatsapps de Puigdemont beneint el pacte a la Diputació a tots els qui l'acusen de traïdor. Artur Mas mira de tornar a cosir el que ell i només ell i per culpa seva es va esquinçar. Esquerra no té candidat. La CUP s'acomoda al sistema i reclama una aturada de país ara que ja tenen el souet assegurat. El president Torra no vol convocar eleccions quan surti la sentència perquè cap dels tres partits no té cap estratègia, ni els candidats clars, ni res concret a oferir, ni cap full de serveis al país que pugui justificar alguna obra de govern –ni la més mínima– en aquests dos darrers anys. Els presos són un esquer, però no per a Ciutadans o el PP, sinó per al propi independentisme, polític i de carrer, que els usa com a crossa per justificar una coixesa antiga i molt llarga que res no té a veure amb Espanya.

Els fugats, amb Puigdemont al capdavant, no són més que una pancarta, que aviat es convertirà en holograma fins que en el gran pou de l'oblit només en quedi l'eco. Aquests nois, si no troben una feina concreta, acabaran passant gana. Catalunya oblida i el nacionalisme sempre s'acomoda. No dic avui ni demà, però la roda gira allunyant-se'n.

El president Torra s'ha quedat sol. Esquerra el respecta, però sap que no compta. Puigdemont primer el menystenia i ara el menysprea. Abans li donava les ordres i ara ja ni es molesta a donar-n'hi i pacta a les seves esquenes el principi de la rendició, com l'acord amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. Mas creu que està boig i no en vol ni sentir parlar.

Vaig conèixer Quim Torra el 2008, el dia abans d'iniciar el meu viatge de noces. Li vaig oferir fer-ne un llibre. Me'l va comprar i me'l va pagar per anticipat. Va ser tot per telèfon, no ens havíem vist mai. Quan el vaig conèixer el que primer em va cridar l'atenció va ser la cara. Aquesta cara Ramoneda, com d'enciam que fa temps va ser oblidat al fons de la nevera. No és la cara del president ni de l'editor. Ni tan sols la del Quim. És la cara del directiu mediocre de multinacional que vol passar desapercebut mentre fa la seva, que no sent cap interès pel seu treball però sap que ha de portar un sou a casa, que se sent responsable de casa però no sap ben bé què fer-ne. No és la seva cara, no l'és. És la cara que ha après a posar, a mitges per defensar-se i l'altra meitat per dissimular que no sent cap implicació real, visceral amb tot això. No sent la pell ni el batec ni l'escorça de tot aquest món que sincerament no l'ha interpel·lat mai i ho compensa amb el greu que de veritat li sap no acabar-lo d'estimar.

Al Quim només li interessa Catalunya, una idea de Catalunya que li representa la sensualitat que a la pell física li manca, la possibilitat de viure heroicament, màgicament: tot el que a la seva vida diària no ha tingut o s'ha negat. No és un visionari. No és un líder. No és exactament un patriota. Per a ell Catalunya és les seves extremitats, les seves terminals nervioses, la seva única capacitat de sentir. Per a ell Catalunya és una venjança contra tota la resta de la seva vida, contra l'enciam oblidat i marronós, contra la seva cara que no és la seva i la va aprendre a posar.

Pot ser que Mas endreci el catalanisme, que Esquerra eixampli la base social i que la CUP i els presos es converteixin en un merchandising més d'aquest procés que tot ho folkloritza i que tot ho torna de la mida d'un pin. I també pot ser que el president Torra estigui sol, que l'hagin abandonat, i que el rectifiquin, el desmenteixin, l'humiliïn i el facin passar per foll cada vegada que dibuixa estels en l'aire. I pot ser que tinguin raó de fer-ho.

Però per al president Torra –a diferència dels altres líders independentistes– Catalunya no és ni una causa, ni una missió, ni una justificació, ni un sou, sinó matèria orgànica, la carn que fa carn i el vi que fa sang, la seva única possibilitat de relacionar-se amb el món que de veritat és el seu món; i de fer-ho sense haver de fingir, sense que li sàpiga greu, sense que ho hagi de viure com una insofrible càrrega; l'últim tacte de llibertat, d'amor pur i de bellesa i no hi renunciarà encara que hagi de saltar a l'abisme. «Doncs haurà de saltar tot sol», diuen veus sobre tot de Convergència però també d'Esquerra.

Jo vull dir-vos que ell ha après a sobreviure entre hienes que s'hi juguen els seus diners i una mala llet lligada al fet que en el món de les multinacionals, quan perds, perds de veritat. És el contrari dels simulacres de l'independentisme, perquè vosaltres no sou més que una colla d'exaltats, de cínics i d'aficionats. És fàcil enredar-vos i podria molt ben ser que mentre el menyspreeu prenent-lo per beneit, ell sense que us n'adonéssiu us anés empenyent al penya-segat on sempre és massa tard per entendre, caient i caient, que la broma éreu vosaltres.

Jo crec que ell és un pobre home que no va enlloc i que al país que diu que estima li està fent un mal terrible. Ell creu que jo soc un venut o un Anakin caigut a la part fosca. Però tots dos sabem que aquest article és el més bonic, letal i cert que li han escrit i li escriuran mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook