Cartes

i religió

Josep Baella Isanta girona

Buda digué: «El que ets, és el que has sigut; el que seràs és el que facis a partir d'ara».

Aquest adagi, aplicable als pobles, ens ensenya que si volem un futur diferent, ens l'hem de guanyar. La convicció mental, l'esforç i una voluntat ferma de poble unit, farà reeixir els anhels de llibertat.

Karl Marx afirmà que la religió és l'opi dels pobles. És evident que a major penetrament de les religions en les diferents cultures, configuren una comunicació verbal, la llengua, impregnada de reminiscències atàviques, que fan més difícil el progrés social.

La derrota de l'Armada Invencible pels anglesos (un company meu diu que probablement amb l'ajut anunnaki) va significar la consolidació del protestantisme. Un raig de llum va començar a il·luminar Europa. L'Espanya de Felip II, devot catòlic romà, va continuar sumida en la negra nit dels temps.

Mentre la precarietat social augmenta, resulta que l'Església catòlica ha augmentat el seu patrimoni de béns immobles gràcies al que jurídicament s'anomena «immatriculacions». Immatricular vol dir portar una finca per primer cop al Registre de la Propietat. La mateixa Conferència Episcopal Espanyola parlava d'unes 40.000 immatriculacions a tot Espanya.

Un eden

al teu abast

Lola Arpa Vilallonga peratallada

Dies enrere vaig anar tot caminant pel passeig de ronda fins a cala s'Alguer. Recordava un conjunt de casetes de pescadors en un entorn idíl·lic entre pins i roques vora el mar, fins ara un espai protegit, o així ho creia. Quina sorpresa en veure dos blocs d'apartaments, més aviat dos enormes capses de sabates blanques que res tenien a veure amb aquell entorn idílic de pinedes que hi havia fins ara.

«48 pisos excepcionals d'obra nova al cor de la Costa Brava. Preus des de 350.000€», «un eden al teu abast»: així ho anunciaven fa poc en una plana sencera d'un diari del país.

Com a ciutadà que estimo la meva terra sento indignació i vergonya que aquesta destrucció sistemàtica es dugui a terme, precisament, amb el suport del Govern de la Generalitat i dels consistoris. Quina ironia! Un cop més s'ha permès que l'especulació i l'afany de diners de molt pocs facin desaparèixer per sempre un dels entorns paradisíacs que quedaven a la nostra Costa Brava, que és de tots!

Espanya té un greu problema; Catalunya, no

JOAN JANOHER I SADURNI forallac

És puntual l'enunciat, són moltes les discordances que avalen el mateix. El país ni avança ni deixa. Pel seu estancament, només actua a fomentar repressions, en tot allò què en democràcia entraria dintre una normalitat. És un govern feble, amb un munt de deures pendents, i que es venen arrastrant des de fa unes quantes dècades. La influència radical i permanent de la dictadura ha deixat una petjada fonda, i treure's la pressió adient dels poders fàctics dretans, i dels barons de torn, genera els dubtes que tant influeixen pel país. Una qüestió molt difícil d'erradicar; només amb la voluntat de voler actualitzar-la s'aconseguiria una estabilitat.

Tenen una malaltia endèmica, en la qual ignoren les propostes com suggeriments fets per Catalunya, per reconduir l'estatus necessari, per assolir els compromisos de respecte envers als drets humans. Juguen amb els sentiments regionals. Espien les seves seus de la comunitats, establertes. N'hi ha més: el CNI actua per lliure, prescindint dels Mossos i de les forces locals. Ara s'ha destapat la caixa de Pandora, en relació amb l'atemptat del 17-A, on es demostra la ineptitud puntual dels fets ocorreguts i que, pel que fa als autors, el seu cap era ­confident d'ells. Tot això sota l'empara del govern. Resultat: un descontent més, dels molts que podríem esmentar, i que Espanya té el problema, no pas Catalunya.