Per si no estàvem prou desconcertats, va Gabriel Rufián i diu des de la trona: «A mi no em roba Espanya, a mi em roben Rato i Bárcenas, Millet i Pujol». Alça!

A Rufián Espanya no li roba. I a mi? Hi penso uns segons i adverteixo que, com a mínim, em desequilibra. Hi ha una manca d'equilibri entre els impostos que pago a l'Estat com a català i els diners que l'Estat lliura a la Generalitat perquè atengui la sanitat, l'ensenyament, la seguretat ciutadana, la dependència, etcètera, dels catalans com jo.

Si, a més, els diners que van a Madrid se'ls embutxaquen Rato i Bárcenas per al seu benefici particular o partidista, i els que tornen a Catalunya se'ls embutxaquen Millet i la família de l'expresident, llavors a la qualitat de banyuts s'hi afegeix el pagament del beure. Però sense la rampinya dels aprofitats, el desequilibri existiria igualment. En les grans xifres de les finances públiques espanyoles i catalanes, les quatre guilles robagallines esmentades pel diputat d'Esquerra són la bromera de la cervesa.

Rufián, a més a més d' Esop, de qui dimecres va prendre la faula de la guineu, els caçadors i el llenyataire, admira Joan Tardà, que havia publicat un article a favor de no amargar la investidura a Pedro Sánchez. Així que l'home dels tuits, reconvertit en home de cites clàssiques, va esforçar-se a no insistir gaire en les enormes discrepàncies que separen ERC del PSOE en la qüestió catalana. Tant se val: Sánchez va corregir aquest dèficit i es va dedicar, sense haver estat requerit, a recordar la impossibilitat metafísica de les aspiracions republicanes. Curiosa manera de guanyar-se la complicitat d'aquells que t'han d'ajudar a ser president.

«A Catalunya no li roba Espanya, li roben els Pujol i els Millet» era la mena de rèplica que fa quatre dies usaven els portaveus de l'unionisme. Rufián hi afegeix els Rato i els Bárcenas, i així la frase ve de gust a qualsevol socialista. Sánchez s'hauria d'haver limitat a donar-li la raó i les gràcies, però va preferir marcar distàncies, en benefici de tots dos. En benefici seu, perquè la caverna no el crucifiqui encara més per les seves amistats pecaminoses, i en benefici d'Esquerra, sempre vigilada de prop pels guardians de l'ortodòxia.

Després els diputats d'ERC van votar contra Sánchez perquè aquest no s'havia posat d'acord amb Iglesias, fet que justificaria no només un vot negatiu, sinó una foguera al mig de la plaça.