Ja tardaven. I al final ha passat. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya s'han discutit públicament. La veritat és que s'han tirat els plats pel cap per la presidència de la Diputació de Barcelona.

Perquè això passi han coincidit, sobretot, dos fenòmens. Primer, que la política local menja a part d'altres esferes polítiques. Segon, que quan estem davant d'unes noves eleccions, unes noves generals a Espanya o unes per al Parlament de Catalunya, els partits polítics s'afanyen a prendre posicions i radicalitzar-se enfront dels seus rivals. Perquè, JuntsxCatalunya i ERC governen en coalició a la Generalitat de Catalunya, però són rivals electorals, lluiten pels vots dels electors que poden anar d'un costat a l'altre, a les europees vota Puigdemont i a les Generals Junqueras, fins i tot d'unes eleccions a altres, en el passat haver votat JuntsxCatalunya i en els properes a ERC.

La imatge donada en aquest vodevil ha estat més o menys la mateixa que es va donar sovint en el Govern de tripartit, especialment en el primer govern, malgrat el segon tampoc en va quedar exempt de conflictes que es van manifestar públicament en els mitjans de comunicació. En aquells tripartits, ERC en formava part. El nom del tripartit va néixer per representar un possible govern de la Generalitat format per CiU, PSC i ERC, entre Mas, Maragall i Carod Rovira. Va ser en el diari La Vanguardia on es va utilitzar per primera vegada aquest concepte per definir aquest possible govern de coalició. Després tots els mitjans de comunicació es van fer eco del substantiu, però per parlar d'una combinació de partit diferents, ja que CiU va caure per donar entrada a Iniciativa per Catalunya.

Bé, en aquella època, en aquell primer tripartit, ERC i PSC ocupaven amb les seves discussions i polèmiques públiques les portades dels diaris. Perquè es facin una idea, de les 365 portades que es poden fer en un any, aquell govern va aconseguir aparèixer per tensions i conflictes 47, 32 i 79 vegades en els anys 2004, 2005 i 2006. Si es fixen, com més a prop d'unes eleccions, més conflictes públics.

Evidentment, els mitjans de comunicació són els que fan públics els conflictes en general, i especialment els conflictes polítics. El conflicte de la Presidència de la Diputació es va fer públic abans i després es van produir les declaracions dels uns i dels altres, retrets i acusacions sobre qui havia traït més i en quantes ocasions -en els pactes municipals- a l'altre.

I, a més, el vot favorable de JuntsxCatalunya al PSC perquè governi a la Diputació de Barcelona -després del vot de Manuel Valls a Ada Colau a Barcelona- ha tornat a fer emergir la singularitat dels pactes en el món local. Ha tornat a subratllar que en els ajuntaments es pacta per assolir el poder independentment dels programes, ja que les polítiques es concentren més o menys en el mateix, per exemple, en tenir més i millors fanals, de tal manera que al carrer hi hagi llum, la gent se senti més segura i, si és possible, que aquest fanals siguin lluminosament menys contaminants.

El conflicte entre JuntsxCatalunya i ERC ha servit perquè uns i altres comencin a convèncer als seus electors més fidels perquè quan arribin les eleccions al Parlament o unes noves generals tinguin clar a quin partit ha de guanyar. I així, a cop de lluita pel poder, és com la política i els polítics s'han convertit en la segona preocupació de la ciutadania per darrere l'atur.

Per cert, afortunadament en el món local les coses funcionen més o menys bé, perquè vista la facilitat dels polítics de generar conflictes, de fer-los públics i la incapacitat per trobar solucions i posar-se d'acord, ens podríem trobar algun dia amb el carrer a fosques. Que què diuen? Que alguna vegada s'hi han trobat?