La competència entre els exiliats és despietada, tots lluitem per ser el primer del rànquing, i la cosa no és senzilla. Exiliat com estic a cala Montgó, m'és complicat que em neguin l'accés a les institucions europees, que, com és sabut, és la màxima «internacionalització» que en dos anys ha assolit l'altre exiliat, en Puigdemont. Per a ell és fàcil plantar-se a la porta del Parlament Europeu perquè li confirmin que no és ningú, però a mi, a Montgó, m'accepten arreu, cosa que complica l'ús del victimisme, la principal arma de tot exiliat català. Per si no fos prou desavantatge, ara un grup d'oprimits de Lleida està organitzant un dinar amb en Puigdemont a Waterloo, a 250 euros, viatge inclòs. Vull suposar que, a menys que el tiberi sigui digne de les mil i una nits, una part del tiquet anirà destinat a sufragar la vida regalada de qui va ser alcalde de Girona i president de Catalunya només com a pas previ d'exercir la seva autèntica vocació: viure dels altres.

No és mala feina, la de jeta professional, per dedicar-hi l'última etapa vital. La vida a l'estranger no és barata, i tot el que sigui fer diners sense vinclar l'esquena és positiu. Imagino que al final del dinar, algun cunyat borratxo tallarà a trossos la corbata del marquès de Waterloo i en subhastarà els fragments entre els convidats, amb això es paga un mes del lloguer de la casa de la republiqueta. Si a més de corbata porta lligacama -fet gens descartable, ja que un exiliat posa sempre una bona recaptació per davant del què diran-, se li efectuarà la mateixa operació. Tota la resta d'actes del convit que surtin de l'estricte menú -des des de fer-se fotos amb el protagonista, fins a aconseguir que aquest toqui les pústules dels leprosos per guarir-los- seran també de pagament. El besamans, que en aquests esdeveniments és sempre l'acte central, serà substituït per una simple encaixada, i no perquè a en Puigdemont no li agradi ser tractat com un Papa o un membre de la reialesa -de fet, cada cop són més tristos i freqüents els episodis en què creu que ho és- sinó perquè als catalans ens agrada aprofitar l'encaixada amb un necessitat per dipositar-li dissimuladament a la mà un bitllet de curs legal, tot picant-li l'ullet.

- Tingui, bon home, i no s'ho gasti en vi, seguim.

A El rey recibe, Eduardo Mendoza retrata un príncep de l'est d'Europa que, abolida la monarquia al seu país, es dedica a viatjar pel món internacionalitzant la seva causa, és a dir, vivint a costa dels fidels que creuen en ella. Durant el segle XX, Europa estava plena de reis, prínceps i nobles que es declaraven legítims hereus de vés a saber quin país desconegut, i -com en Puigdemont- viatjaven acompanyats d'una cort de pilotes que els deien el que volien escoltar: vos sou gran, vos sou el rei legítim, ho tenim a tocar, no tenim por. Un i altres sabien que tot plegat era una patranya, però els servia per anar tirant, que no és poc. Entre la cara dura que tenien i les donacions dels il·lusos que creien en ells, acabaven vivint millor a l'exili que si s'haguessin quedat al seu país, i això que no tenien qui els organitzés dinars a 250 euros. En Puigdemont s'ha convertit en un príncep d'opereta en ple segle XXI, quan ja es creien extingits. Algú l'hauria d'advertir que tots van acabar a la ruïna, en un frenopàtic o amb unes purgacions de cavall.