Com un puntet de res. Un més dins de la immensitat del «públic objectiu». La gran majoria de marques i empreses ens veuen com a clients potencials (entengui's com una cartera oberta) i no com a persones amb cara, ulls i, sobretot, sentiments. No els interessem gaire com a individus. Som massa. I ja està. No soc ningú per a la companyia telefònica de la qual em vaig donar de baixa fa anys, farta de la seva pèssima atenció al client. Si fos «algú» per a ella, deixaria de matxacar-me amb ofertes «inigualables». És clar que s'ha oblidat de la nostra picabaralla i dels meus aclariments posteriors sobre per què em nego a tornar a contractar els seus serveis. El meu desencís li és exactament igual. A la meva companyia d'assegurances també li importo un rave. Si no fos així, no hauria decidit pujar-me la prima gairebé 80 euros perquè he patit tres sinistres en els últims quinze anys, dos d'ells sense ser responsabilitat meva. He intentat parlar amb algú, però en va. Coses de la robotització. De moment, la meva dignitat m'impedeix plorar-li a una màquina, encara que tot arribarà.

Els popes del màrqueting en saben molt de venda creuada i sobre això d'insistir al consumidor, però és un tipus de relació pesada. És com tenir un amant autòmat entre els llençols, o un que intenta descobrir amb compte què t'agrada i què t'avorreix. El primer va a complir amb l'expedient, mentre que el segon posa la persona al centre de la seva estratègia. Mereixem els segons, tot i que patim l'assetjament dels primers: bancs, empreses de llum o de telefonia. Ens hem acostumat a ser carn de canó per a aquests agents, però em sorprèn que la sanitat privada també pugi a aquest carro.

L'atenció telefònica s'ha despersonalitzat. Qui t'atén no sap si l'especialista a qui vols veure és endocrí, psiquiatre o ginecòleg. Tampoc et queda molt clar a quin centre hospitalari has d'acudir, perquè les clíniques ja pertanyen a multinacionals que, al seu torn, disposen de múltiples sucursals d'immenses recepcions on el pacient, que sempre va amb la por ficada al cos, es perd només d'entrar. Ara, que som només números, pots visitar, per exemple, a un ginecòleg i, mentre esperes per signar el taló, hauràs rebut informació sobre un possible tractament reductor de panxa postpart o l'últim en làser per esborrar les taques de la pell. O, quan visites al dermatòleg per revisar-te les pigues, sortiràs amb la convicció que la teva cara acabarà amb la pell d'una pansa perquè has desestimat la gran oferta per lluir un aspecte més rejovenit, gràcies a les últimes tècniques a força de cèl·lules mare. Encara recordo al metge d'urgències que, mentre immobilitzava el turmell d'una amiga, li deia que, segons ell, només necessitava repòs i sentit comú. «Però, és clar, aquí tenim la consigna de fer radiografies, embenar i concertar cites amb l'especialista», es queixava.

Massa presses, massa proves, diagnòstics i massa sensació que alguns models sanitaris ens tracten com carteres obertes i no com a pacients amb cara, ulls vulnerabilitats i, sobretot, pors. Les persones no haurien de ser tractades com qualsevol altre proveïdor disposat a engrossir el compte de resultats del negoci de la salut.