Carles Puigdemont fa dies que està en silenci, almenys públicament. No se'l sent, no se'l veu i sembla com si la Casa de la República hagi emmudit de cop. Hi ha qui diu que està preparant una nova fugida per quan es conegui la sentència, davant la possibilitat que aquesta vegada l'euroordre estigui ben feta i prosperi. Hi ha seriosos dubtes sobre les dues coses i crec que l'expresident es quedarà a Waterloo força temps. No; el seu silenci es deu a alguna altra estratègia. La dificultat és que quan es tracta d'ell no es pot aplicar la lògica per arribar a una hipòtesi mínimament plausible. D'això es val, perquè en cada ocasió que molts hem pensat que faria això o allò, ha escollit tot el contrari. Aquesta incapacitat per preveure el seu següent pas és el que l'ha salvat de la presó i el manté en llibertat, encara que sigui a centenars de quilòmetres de casa seva. El seu silenci coincideix amb l'etapa posterior a les eleccions municipals, quan pateix una amarga derrota davant Oriol Junqueras, l'adversari més directe. Continua en silenci en plena discussió pels pactes postelectorals, especialment el de la Diputació de Barcelona i segueix callat, ara, tot i que és innegable que és al darrere del «no» de Junts a Pedro Sánchez. Però no tardarà a aixecar la veu i quan ho faci, serà tot un terratrèmol.
