Dia que passa, dia que creix la pressió per fer-nos voltar pel món. Que el turisme mou carretades de diners és indiscutible. A més, els mou en molts sectors diferents, per això la pressió és ofegadora. Si algú se li acut dir en públic que no li agrada turistejar, serà fulminat sense contemplacions. Tema tabú. Voltar és, avui dia, una obligació ineludible per a qualsevol.
Un axioma. Després ja discutirem si és més punter anar a Islàndia que a Punta Cana o si és més cool Nova York que Brasília: el que importa és sortir, passar per caixa i superar totes les proves que ha de suportar un turista qualsevol. Com coi aconseguirà que el transport de les seves pertinences no sigui més car que el transport d'ell mateix? Com esquivar les vagues reincidents de pilots, de personal de terra, de maquinistes... que conflueixen oportunament aquests dies? Com s'estalviarà de passar hores estabulat en una cua d'aeroport? Trobarà que, tot allò que ha contractat de casa estant, existeix realment? Els dies de vacances tens tants altres neguits i inconvenients que desconnectes per força. Fer el turista t'obliga a dedicar-hi el 100% de les energies.
La definició de Josep Pla encara em sembla la més encertada. Voltar és «canviar el marc de l'avorriment». Jo tinc la sort de voltar per feina, per això no m'entusiasma sortir sense objectius... totes les fotografies ja han estat fetes, a tot arreu hi ha Coca-coles i Zaras i, a més, fa una calor de ca l'ample. Però hi ha molta gent que, sense aquests dies, no sortirien mai. Necessiten escampar la boira. En fi, amics, voltin. Desconnectin. Jo també ho faré. Lluny de l'allau, però. A la recerca del fred. I si, en el fons del fons, prefereixen quedar-se a casa a l'ombra d'una morera, facin el que puguin, però no ho diguin a ningú.
