A la nit, al tren, de tornada a casa, vaig fer un recompte de les portes que havia obert al llarg del dia. La del lavabo, en aixecar-me, la de la mampara de la dutxa, la de l'armari encastat, la de l'habitació de l'hotel, la del saló on se servia l'esmorzar, la del taxi que vaig agafar en sortir al carrer... Tot just començada la jornada, ja n'havia obert cinc sense entrar en cap lloc interessant, però tampoc sense sortir de l'infern. Les vaig obrir totes amb la mà dreta, la mateixa amb la qual vaig treure unes monedes de la butxaca per pagar el diari, la mateixa amb la qual al llarg del dia vaig saludar desenes de persones intercanviant amb elles els bacteris de la pell.

Les portes del tren s'obrien soles, almenys les que comunicaven els vagons entre si, no les dels lavabos, el tancament dels quals, en canvi, em va semblar una mica rudimentari: massa ferro, molt soroll, nombroses complexitats inútils. Vaig arribar al vagó restaurant i vaig demanar una llauna de cervesa i un paquet de fruita seca. Un cop oberts el paquet i la llauna, va resultar que tots dos contenien allò que s'esperava: cervesa i fruita seca, respectivament. Cap sorpresa, en fi, cap miracle, res que m'ajudés a pensar que era possible el canvi. Vaig acabar-me les ametlles agafant-les amb delicadesa d'una en una entre els dits polze i índex de la mà esquerra, ja que no m'havia rentat les mans perquè el lavabo estava molt brut. Vull dir molt brut.

Mentre la cervesa refrescava la meva gola, em vaig aplicar a obrir portes imaginàries, portes que només estaven a l'interior del meu cap, per veure si en aquesta dimensió de la realitat passava alguna cosa d'interès. Però tampoc va passar res.

En això, un home que es trobava al meu costat va atendre una trucada del mòbil:

- Tretze punts d'ancoratge -va dir-, taulers massissos, res d'aglomerat, i quatre planxes interiors d'acer d'un mil·límetre cadascuna.

La brutal descripció d'aquesta porta blindada em va bloquejar. Encara no he estat capaç d'obrir-la mentalment.