Aquesta setmana, enmig de la calor que patíem, tot observant com pujaven les temperatures a França, he recordat l'episodi de neu de l'any 1986. Va ser el dia 30 de gener i va nevar des de la costa fins dalt la carena pirinenca. Com sempre passa, a Besalú no va nevar, fruit d'un microclima que hi ha a recés de la muntanya del Mont. Amb la meva germana érem a Sarrià i el nostre pare a Besalú, per la qual cosa vam decidir anar al seu rescat. Vam posar les cadenes en sec dintre el garatge i ens vam dirigir cap a Besalú enmig de la carretera nevada. A l'arribar a la República, el caos era total. La neu molla havia fet caure els fils de la línia d'alta tensió de 220 kV i els cotxes no s'havien atrevit a travessar-los. La cua era d'uns dos quilòmetres i els camions, per no frenar, havien ocupat el carril contrari, així que hi havia dos carrils mirant cap a Banyoles i dos mirant cap a Girona. A l'arribar a La República, veient el bloqueig, vam decidir tornar a Sarrià i dir-li al pare que no es mogués i fes nit a la feina. Va ser una tasca difícil pel fet que, a l'estar ocupats els dos carrils, els cotxes havien d'anar obrint pas; poc a poc vam arribar a Sarrià. Mentre anàvem fent les maniobres per poder passar, li deia a la meva germana, «es pot saber què esperen a dins el cotxe els conductors? Això no es desembussarà ni aquesta nit». Aquella imatge la recordo sovint, i aquesta setmana m'ha tornat venir al cap.

Tots som conscients d'un munt de coses que van malament. Sabem que l'economia té greus desequilibris, que els bancs centrals no paren de fer anar la màquina de fer bitllets i ni així es refà l'economia. Sabem que els plàstics ens inunden (fins i tot han arribat a la cadena tròfica), sabem que el canvi climàtic és aquí... i no fem res.

Sovint l'argument per no fer res és que l'individu no té prou força per fer canviar les coses. Això pot ser cert en l'economia (encara que els vots són a les nostres mans), però no és cert en el cas del plàstic o del canvi climàtic. Som nosaltres els consumidors els que provoquem la demanda i, per tant, els nostres hàbits són els culpables.

Aquesta tercera onada de calor ens ha mostrat com dijous París arribava a la seva temperatura màxima de 42,6º, temperatura que no han assolit mai Barcelona ni Madrid. Queden pocs dubtes sobre la culpa de l'home en el canvi climàtic que està ocorrent: el mes de juny va ser el més calent dels últims 140 anys de mesures a la Terra i l'any 2019 batrà el rècord de calor que actualment ostentava el 2016. Les temperatures mitjanes de la Terra des de principi d'any passaran de llarg les temperatures mitjanes enregistrades en el darrer segle. A juny la temperatura mitjana de la Terra era 2,08 graus superior a mitjana anual de referència (període 1980-2015), és a dir, una diferència de més d'un grau en relació al mes de juny de l'any 2000.

A mesura que anem avançant veiem la magnitud de la catàstrofe. Fins ara ens havien alertat de la pujada del nivell dels mars, amb un augment de fins a 6 metres, amb els efectes d'inundacions de moltes zones costaneres. Ara van apareixent estudis sobre l'impacte sobre els boscos. Als Vosges francesos no saben què fer perquè se'ls hi moren els arbres i els biòlegs no saben si l'adaptació dels arbres a la nova situació climàtica es farà a temps o si ens trobarem davant episodis greus de mort de milers de boscos, amb els efectes sobre la fauna que això té o sobre el seu efecte captador de CO2 que regula l'atmosfera, fent encara més ràpid l'escalfament. És a dir, tenim la sospita que l'augment de temperatura no és de forma lineal sinó exponencial.

El principal emissor de CO2 és Xina, amb 9,84 mil Gigatones a l'any 2017. Estats Units aquell any va emetre 5,27 mil Gigatones, mentre que Europa va emetre 2,5 mil Gigatones. Per tant, sembla clar que cal frenar les emissions, sobretot a Xina. Però si mirem les emissions acumulades històricament, el primer país emissor és EUA amb 399 mil Gt CO2, seguit d'Europa amb 353 mil Gt CO2 i Xina amb 200 mil Gt CO2. I, si ara mirem les emissions per càpita, el 2017 EEUU va emetre 16,24 t/càpita, Xina 6,93 t/càpita, mentre que les emissions d'Europa van ser de 4,87 t/càpita. Per tant, els països en desenvolupament com Xina o Índia diuen que ells també tenen dret a emetre el mateix CO2 que els països occidentals. Sí i no. Xina i Índia també han tingut anomalies en el creixement de la població, per la qual cosa els ratis cal establir-los com si no haguessin tingut aquestes anomalies. Xina hauria tingut una població sense la anomalia de 800 milions de persones, i Índia de 600 milions. Per tant, amb unes emissions com les d'Europa de 4,87 t/càpita, Xina hauria d'emetre avui 3,89 mil Gigatones, molt lluny de les 9,84 mil que emet. Suècia, país industrial, té unes emissions de 4,19 t/càpita i el camí que estem fent substituint els cotxes, el carbó i el gas ens ha de portar a reduir a la meitat aquests valors en pocs anys. Però, com ho farem per fer complir aquest camí a Xina i a Estats Units? L'aranzel de CO2 pot ser una solució, però la vertadera clau es troba en el consumidor. Si la compra és responsable, prioritzant els productes amb menys CO2 associat, farem canviar les estructures de producció.

El camí és deixar de ser actor passiu davant el canvi climàtic i passar a ser actiu, a forçar que els productes i serveis tinguin en compte el canvi climàtic. La nova revolució és la implicació del comprador i del votant en el canvi, sigui climàtic o econòmic.