L anomenat «dret del consumidor» està revolucionant el nostre dret civil privat. Es tracta d'una disciplina que estudia la regulació jurídica de les conductes d'individus que es relacionen econòmicament en condicions de desequilibri sistèmic, és a dir, que no estan en igualtat de condicions. Aquesta desigualtat no es dona com un fenomen, estrany o extraordinari, sinó que és el normal i esperable en les pràctiques comercials.
La legislació espanyola de consumidors i usuaris es basa en l'article 51 de la Constitució, segons el qual els poders públics han de garantir la defensa dels consumidors i usuaris, protegint, mitjançant procediments eficaços, la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics dels mateixos.
Arran de les sentències del TJUE sobre condicions generals de la contractació bancària (clàusules sòl, interessos abusius, swaps, bescanvi d'obligacions, etc., etc.) el nostre dret privat incorpora una normativa protectora dels particulars-consumidors i obliga els jutges a estar atents en aquells supòsits en què, el particular, pugui estar en una situació de clar desavantatge davant d'una entitat bancària o d'un altre tipus, amb la qual hagi contractat a través d'un «contracte d'adhesió», on el particular no ha pogut introduir o negociar cap clàusula o condició.
En l'àmbit d'aquesta situació, i quan Espanya sortia de la situació de crisi econòmica, que va suposar el tancament de molts negocis i la frustració de no pocs emprenedors, es va publicar la Llei coneguda com de «Segona Oportunitat» (Llei 25/15 de 28 de juliol, de mecanisme de segona oportunitat, reducció de càrrega financera i altres mesures d'ordre social, en el BOE 2015.07.29) pensant en aquells particulars que seguien patint els efectes de la recessió i per tal d'oferir les millors solucions possibles a tots els ciutadans, a través de les oportunes reformes encaminades al bé comú, a la seguretat jurídica i, en definitiva, a la justícia. El seu objectiu no era altre que permetre el que tan expressivament descriu la seva denominació: que una persona física, malgrat un fracàs econòmic empresarial o personal, tingués la possibilitat d'encarrilar novament la seva vida i fins i tot d'arriscar-se a noves iniciatives, sense haver d'arrossegar indefinidament una llosa de deute que mai podrà satisfer. Com a solució a aquesta situació, es va introduir en la Llei Concursal un Acord extrajudicial de pagaments destinat a mitigar el rigor de la responsabilitat universal per deutes del nostre art. 1911 Codi Civil, que obliga el deutor a respondre «amb tots els seus béns, presents i futurs».
La norma, que va entrar en vigor al juliol de 2015, estableix una segona oportunitat en l'àmbit concursal per als anomenats «deutors de bona fe» amb càrregues, que inclou els particulars, retira les clàusules sòl a col·lectius vulnerables i dona suport a les bonificacions a famílies i autònoms, entre altres mesures. Els particulars que han estat exonerats només hauran de tornar els seus deutes després de cinc anys en casos excepcionals i fortuïts, com pot ser per una herència no prevista o un premi de loteria o de jocs d'atzar.
Amb aquesta Llei es tracta de permetre que aquell que ho ha perdut tot per haver liquidat la totalitat del seu patrimoni en benefici dels seus creditors, es pugui veure alliberat de la major part dels deutes pendents després de la referida liquidació.
És una llei adreçada a particulars i professionals per compte propi (autònoms) i tot el procés està tutelat per un jutge, de manera que entre els seus requisits es troba que el particular afectat hagi actuat de bona fe. La Llei protegeix a qui no ha pogut salvar el seu negoci tot i l'esforç i obstinació posada a fer-ho, no protegeix al pocavergonya o al «listillo» de torn que cerca la insolvència com a forma de no complir les seves obligacions amb els seus creditors.
Aquesta Llei ha estat pràcticament oblidada durant els seus tres primers anys de vigència, excepte excepcions, i el seu mecanisme ha estat pràcticament desconegut a les comarques gironines durant aquest temps. D'aquesta manera, malgrat l'aparentment senzills que podrien semblar els seus requisits, en el 2017 amb prou feines es van tramitar a Espanya 1.276 procediments d'aquest tipus (1.036 particulars i 240 autònoms), unes xifres molt per sota dels 107.000 casos anuals d'Alemanya, els 99.000 d'Anglaterra i els 180.000 de França. I més en un país com Espanya en què l'any 2016, 35.666 famílies i particulars van ser desnonats i 22.330 van perdre la seva casa per no pagar la hipoteca, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).
Potser una de les causes del seu escàs èxit, almenys a les comarques gironines, podria estar en el fet que els deutes freqüents amb Hisenda i amb la Seguretat Social, a més de deutes per «aliments», estaven exclosos d'aquesta Llei, a la qual cosa s'ha d'afegir l'escassa promoció de la mateixa malgrat la seva eficàcia en els molts supòsits en què s'està aplicant.
Aquest panorama ha canviat arran de la interpetació del TS sobre els deutes amb aquests organismes oficials (Hisenda i Seguretat Social). La recent Sentència de 2 de juliol de 2019, reforça la Llei de Segona Oportunitat ampliant la capacitat dels Jutjats del Mercantil per actuar sobre els deutes contrets amb l'Agència Tributària i la Tresoreria General de la Seguretat Social.
Aquesta sentència no deixa en mans dels jutjats mercantils el fraccionament de la part no exonerable del crèdit públic, que fins ara Hisenda tenia l'última paraula, i a més obre la porta a que als deutors se'ls condoni més de la meitat del deute contret amb les administracions públiques, en concret el crèdit ordinari i subordinat (interessos, recàrrecs, sancions i un 50% de la quota). Mentre que la resta podran abonar-lo en un pla de pagaments fraccionats de fins a cinc anys. La sentència no significa que els tribunals puguin condonar el 100% dels crèdits amb l'Administració Pública de qui s'aculli a la norma, però sí que els atorga la capacitat d'exonerar un percentatge i quantificar el fraccionat dels pagaments de la resta.
És a dir, que si el jutge dicta un acord sobre deutes públics impagats, aquest ha de ser respectat per l'Agència Tributària i la Seguretat Social, que abans de la sentència podia no fer-ho i executar un embargament o reclamar el deute cinc anys després de l'exoneració, com marca la norma.
D'altra banda, el Tribunal Suprem aclareix què s'ha d'entendre com «deutor de bona fe», els que es poden acollir a la segona oportunitat. Així, queden definits en aquest apartat deutors on el concurs no hagi estat qualificat de culpable; que el deutor concursat no hagi estat condemnat per sentència ferma per determinats delictes patrimonials; que s'hagi acudit al procediment de l'acord extrajudicial de pagaments amb caràcter previ a l'obertura del concurs; i, finalment, fins i tot en els casos en què s'hagués omès l'existència d'un crèdit contra la massa, cosa a la qual es contravenia Hisenda.
En definitiva, el Tribunal Suprem deixa molt clar en la sentència que és molt significatiu respecte de la finalitat del mecanisme de la segona oportunitat que el seu objectiu no és altre que permetre el que tan expressivament descriu la seva denominació: que una persona física, tot i un fracàs econòmic empresarial o personal, tingui la possibilitat d'encarrilar novament la seva vida i fins i tot d'arriscar-se a noves iniciatives, sense haver d'arrossegar indefinidament una llosa de deute que mai podrà satisfer. Per això és una Sentència molt important per als autònoms.
Les persones que s'acullen a la segona oportunitat venen molt carregades amb interessos, recàrrecs i sancions de l'Agència Tributària, deutes que amb aquesta sentència es cancel·len en la seva totalitat. En definitiva, la rebaixa del deute públic pot arribar fins al 70%, havent d'abonar en el termini de cinc anys el restant 30%.
Per tot això aquesta Llei suposa una autèntica oportunitat per al deutor de bona fe.
