Em fa recordar tot el que m'agradava (i m'agrada) The Doors. Sí, jo també he estat un jove rocker de cabells llargs. Fins que es va fer la pel·lícula, i van començar a vendre samarretes a dos euros i milions de pins amb la cara de Morrison van cobrir el planeta. Passa amb gairebé totes les causes, el mercat les converteix en moda només de posar un peu al carrer. En el cas de The Doors, buidava el seu contingut, però The Doors seguia tenint la música, immutable, ignífuga.
Li diuen el «mètode souvenir». Santificar, buidar el seu contingut, vendre-ho com una quincalla. Amb l'independentisme ha passat una cosa semblant. Però no ha estat el mercat, han estat els seus propis líders els que han estat fent el top manta.
Un bon exemple d'això és l'expresident Carles Puigdemont. Primer ha estat el mite, proclamar-se màrtir de l'Estat espanyol i esperar els seus fidels a la porta de la seva residència a l'exili. La famosa «Casa de la República» té un cost d'uns 40 mil euros mensuals, entre lloguer, segurates i advocats, així que no és poc la suma que es necessita. «Defensa de l'Exili» és el pas següent, el canal dels diners, com totes les plataformes creades per finançar la seva causa. En aquesta pàgina web un pot trobar l'opció de fer la seva aportació (a ell): 25, 50, 100, 250 o 1.000 euros. Entitat que maneja el mateix Puigdemont i la transparència de la qual es presumeix en el seu enunciat és avui dia la d'un vidre polaritzat.
El mètode és aplicable a gairebé tot, com una d'aquestes batedores que tallen, ratllen i piquen. Així que per la seva banda l'ANC ja es bolca a ensenyar el prêt-à-porter del proper 11-S, amb samarretes a quinze euros que resen «objectiu independència», seguit de tot un elaborat marxandatge. Apressant-se a fer, alhora, uns altres d'aquests llistats que tant agraden a Elisenda Paluzie, la seva presidenta, assenyalant algunes de les grans empreses que «orquestren la campanya de la por». Així es veu en altres tantes aplicacions el mètode: trobar l'escurçó que atempta contra Sant Jordi (com contra Morrison atemptava l'establishment). Perquè l'aura folclòrica és indispensable en el mètode.
Una cosa és que a la causa el mercat la comercialitzi, i una altra que siguin els seus propis impulsors els qur ho facin. Li lleva veritat, la banalitza. Converteix la seva força The Doors en una cançó dels Parchís. A l'independentisme, després del mètode, no li quedarà més que l'oblit. Pel senzill fet que no era el mateix Morrison qui es posava a vendre els seus pins i samarretes.
