L individualisme ha ampliat el catàleg de motius col·lectius d'indignació en un arc de Sant Martí ideològic que va des de denunciar l'absència d'escriptores en un certamen literari al Perú fins a maleir la presència d'emigrants en els serveis socials de Lepe, passant per demanar que Ridley Scott faci aparèixer en la seva última pel·lícula Kevin Spacey -ja sense càrrecs d'abús sexual- com el va fer desaparèixer en l'anterior. Com que a l'individualisme col·lectiu que es fa respectar tant li fan les bones causes que les idees babaues, acabarà aconseguint respecte per al terraplanisme a la universitat.
Aquests individualismes col·lectius -que coincideixen amb nínxols de mercat econòmic i electoral- ocupen temps i donen feina. Els governs troben més solucions per solucionar-los, perquè es poden alleujar amb política gestual, canviar amb una llei que ho traspassa tot al ciutadà i integrar posant una figura de referència al capdavant un departament amb poc pressupost i molta propaganda. Mentrestant, nomenar desajustos i injustícies pròpies del sistema sona a demagògia i, si es pronuncia en alt davant un grup, a populisme.
La realitat no para de crear una demagògia de dades objectives que no necessita retòrica. El que guanya un jove acabat de contractar i el que paga per un pis de lloguer en una ciutat n'és un exemple. Semblaria que en una societat sana un jove preparat que troba una feina, de la manera que escasseja, hauria de poder independitzar-se. Doncs, no. I com que el sistema està bé, ningú en té la culpa: ni l'empresari per pagar tan poc, ni el treballador per cobrar tan poc, ni un arrendador per emportar-se el 90%. És el que val cada cosa: poc la feina, molt l'habitatge. És el mercat. Fes-te un tatuatge.
