El cap de setmana passat vam dur el criaturam a la Fira de Circ de la Bisbal. Com cada any, places i racons eren plens de gent. Hi havia mostres per a tots els gustos i per veure-les amb comoditat (amb cadira) s'hi havia d'estar una molt bona estona abans. A diferència dels que es fan a sotacobert, amb escenari i butaques, els espectacles de carrer tenen l'aire sòrdid i encantador de la cosa poc domesticada. Espectadors per terra, artistes una mica esfotrassats, el repunt horari del gitanisme i el vernís de festa major. Ens agrada, perquè un cop l'any la Bisbal no sembla la Bisbal. Això és important per a tota quanta vila amb caràcter.

Com que som a l'època que som, fa una calor insuportable. La millor manera de gaudir la Fira és esperar-se a l'horabaixa. Els carrers encara estan estovats pel sol, però ja s'hi pot passejar amb una certa dignitat. Saltar d'un espectacle a l'altre, prèvia consulta del programa, o deixar-se sorprendre a la impensada, tant li fa, la Bisbal bull de malabars, trapezistes, pallassos i músics. Professionals d'aquest món tan estrany, el circ, que mai no saps si son atletes de primera línia, bohemis sense papers o hereus escampa que allarguen la joventut fins als seixanta anys.

Després s'ha d'anar a sopar, per agafar forces. Si no reserveu taula us esperen els entrepans freds de la perifèria bisbalenca. Durant el sopar no és estrany que un humorista amb tirants us amenitzi l'espera amb teatrins, titelles de fil i música enllaunada. I en acabat s'ha de tornar a la Fira, als espectacles de pagament que es fan després, els més reeixits. La gatzara ultrapassa la mitjanit.

Érem tres famílies amb criatures i vam quedar en una pizzeria. Jo vaig dir-los que els atrapava de seguida. Quan vaig arribar tard a taula, un amic tot rialler em va demanar quina romeguera havia trobat. La pregunta em va portar com un llamp a la infantesa. Frase feta empordanesa, i enllà d'una planta enganxadissa, una romeguera és tota aquella distracció que trobes pel camí quan tens una cita, hora al notari, al mecànic, tot allò que te serveix d'excusa.

Jo havia trobat un amic, ens vam allargar parlant de tot i de res, i després vaig saludar altres persones. Ara no sé què se n'ha fet, d'aquesta pràctica tan saludable, d'anar improvisant el periple diari en funció de les romegueres. Vull dir que ara està una mica mal vist. En tot cas és una actitud, aquesta d'estirar el temps, que potser ens feia la vida més ampla. Tothom tenia dret a anar una mica tard, en general ningú no en feia un drama, el lampista trigava, els nens entraven a estudi passat el toc de campana, i fins i tot el metge tenia un marge de cançoneria. Com els espectacles de la Fira de Circ, que no en va començar cap a l'hora, i per això els qui feia estona que s'esperaven tenien cadira, és clar, però estaven fregits i presentaven un principi d'indignació a les cares.