Neil Farage i Boris Johnson a Gran Bretanya, Matteo Salvini a Itàlia, Viktor Orbán a Hongria i, darrerament, Carles Puigdemont: «Aquesta Europa no ens interessa», diuen per raons diferents però similars en un aspecte: les decisions comunitàries no s'ajusten als seus interessos immediats. «No ens estan donant la raó», afirmen els brexiters, que no volen lliure circulació de treballadors, els italians que no volen disciplina fiscal (els vaixells de refugiats són una excusa), els hongaresos que no volen retre comptes d'una deriva autoritària i els catalans desenganyats perquè el cel no és a Brussel·les. «Puix tenim la raó i no ens la donen, ells van errats», diuen tots.

M'he entrebancat amb un text de l'historiador anglès del segle XVIII Edward Gibbon, autor d'una monumental Història de la decadència i caiguda de l'imperi romà. En un capítol de reflexions i conclusions, afirma: «Tot patriota ha de preferir i promoure l'interès i la glòria exclusiva de la seva pàtria. A un filòsof, però, li ha de ser permès tenir una visió molt més àmplia, i considerar Europa com una gran república, els diversos habitants de la qual han aconseguit gairebé el mateix nivell d'educació i cultura. La balança del poder continuarà fluctuant i la prosperitat del propi país o dels països veïns alternativament podrà créixer o disminuir. Però, aquests esdeveniments parcials no poden malmetre el nostre estat general de felicitat, el sistema de les arts, de les lleis o dels costums, que distingeix de manera tan avantatjosa els europeus i les seves colònies de la resta de la humanitat».

Plató deia que la polis hauria de ser governada pels filòsofs. En la seva República, una casta de dirigents austers i cèlibes es repartien les funcions de savis governants i atlètics soldats. La resta, els treballadors, obeïen i procreaven. No crec que Gibbon pensés en aquesta utopia (o distòpia) quan parlava de la visió del filòsof, sinó de la figura capaç d'elevar-se per damunt dels sentiments que empenyen els pobles a batallar contra el veí, i de veure-hi més enllà. Més enllà, fa més de dos segles, hi veia l'Europa que encara havia de dessagnar-se en moltes guerres. Avui probablement hi veuria una porció molt més gran de la societat humana. Però fins i tot si es quedava en el vell continent, segurament es preguntaria per què uns europeus s'alien amb asiàtics o amb americans contra altres europeus.