Cartes

Pedro Sánchez

Chej Ayad Kerrum Sils

És vostè un gran hipòcrita. Encara recordo quan explicava amb molta tristesa al programa Salvados, de La Sexta, les pressions que rebia d'alguns mitjans de comunicació i dirigents històrics del seu partit perquè no pactés amb Podem, i ara que la ciutadania vol un govern de coalició, vostè ho impedeix. No tinc gens de dubte que els seus socis preferits són els partits de la dreta, perquè està convençut que Unides Podem no voldran compartir amb vostè les receptes i ni els menús tòxics que arriben des de la banca, les elèctriques, la fiscalia, el CNI, l'excomissari Villarejo, etc. És vostè poc demòcrata perquè plantejava la reforma de l'article 99 de la Constitució perquè una formació política pugui governar sense majoria simple. Jo crec que el que fa falta és una reforma de la mentalitat dels diputats i les diputades del PSOE, perquè no van ser capaços d'adaptar-se a la nova realitat política i saber negociar i pactar. Sr. Sánchez, recordi que, a part del PSOE, només va tenir el suport de l'únic diputat cantàbric, i que els/les seus/es votants li van demanar que no pactés amb la dreta. Com que presumeix de feminista, jo només li demanaria per Reis que adapti el nom de l'edifici del parlament, ja que també és casa de les senyores diputades.

El tren d'Olot, records d'un excursionista

josep cristófol darné girona

Per als excursionistes gironins de meitats i finals dels anys 50 del segle passat, el tren d'Olot fou no només el sistema ideal -i quasi únic- que ens permetia apropar-nos a la muntanya, sinó que, per si mateix, ja formava part de l'al·licient i de l'ambient excursionista. Estimàvem aquell nostre tren que agafàvem cada setmana i bé podem dir que fou un amor correspost. Ara, en el cinquantenari de la seva clausura, venen a la memòria moltes anècdotes viscudes que ho demostren. Heus aquí unes mostres:

- Un captard baixant del Puigsacalm, travessàvem el pla d'en Bas cames ajudeu-me, temerosos de perdre el tren. Ja a les envistes de l'estació, veiem el cap d'estació que amb la banderola a la mà ens fa senyals que ens afanyem; respirem tranquils, sabem que això vol dir que el tren ens esperarà. I, efectivament, quan arribem a l'estació el nostre estimat tren, tot fumejant, està esperant-nos.

- Després de la llarga caminada del dia, esperàvem a l'estació el tren que ens tornaria a Girona. Havia estat la festa major d'un poble de més amunt i el tren arribà ple a vessar. Més que ple, abarrotat: jovent penjant de les finestres i dels estreps exteriors dels vagons i, a dins, la gent apilonada com sardines en llauna. Nosaltres érem una vintena d'excursionistes amb les corresponents motxilles i no vèiem pas com podíem encabir-nos dins d'aquell tren atapeït. Sort que el cap d'estació ho va entendre i ens va dir que no ens preocupéssim, que això ell ho solucionaria. El tren va marxar sense nosaltres, que, confiats, vam quedar a terra esperant. Al cap d'una estona veiem aparèixer una màquina amb un sol vagó... només per a nosaltres!

- Ërem joves, i en qualsevol parada del tren baixàvem i jugàvem i corríem per les andanes i tornàvem a pujar quan el tren arrancava. En una d'aquestes corredisses vaig perdre l'harmònica que portava a la butxaca. En arribar a Girona ho explico al cap d'estació: ha estat a la Cellera, li dic. Agafa el telèfon i parla amb la Cellera. Demana que busquin pels voltants a veure si troben l'instrument en qüestió, ja que -ho recalca- «l'ha perdut un noi de la colla dels excursionistes». El diumenge següent, només de pujar al tren, se m'acosta el revisor, es posa la mà a la butxaca i, amb aire triomfal em diu: «té noi, la teva harmònica».

Ho he dit d'entrada: un amor correspost.