30 de juliol de 2019
30.07.2019
Diari de Girona

L'espera

30.07.2019 | 00:45
L'espera

Es parla tant de qui guanya el relat, de si Sánchez o Iglesias, o a l'inrevés, que Espanya comença a semblar un taller d'escriptura creativa més que una nació. Els nostres analistes i polítics van descobrir tard el valor del conte com a fundador de la realitat (que és un altre conte), però han caigut rendits davant l'evidència com sant Pau en el camí de Damasc. Han convertit el relat en una religió al Déu de la qual rendeixen tribut des de les primeres hores del dia fins al vespre. Si continua aquesta deriva, d'aquí a poc ja no ens preguntarem qui guanya les eleccions, sinó qui guanya el concurs. El sufragi universal podria mutar en un festival poètic o bé en un d'aquests programes de la tele on la gent mostra les seves habilitats davant d'un jurat histèric. De fet, Trump, l'home més poderós de la Terra, va sortir d'una peripècia narrativa de la tele, cosa que posa els pèls de punta no tant pel que fa a la política com pel que fa a la narració.

Nosaltres sabem qui pagarà els plats trencats que no hi hagi a Espanya un govern de progrés, però no tenim ni idea de qui va guanyant el relat, no formem part del jurat. A ningú se li escapa, però, que tots els contes presentats al certamen estaven escrits en primera persona, recurs narratiu molt útil en els començaments, quan la falta d'ofici se supleix amb sinceritat, encara que no deixa de ser, com diem, una fórmula per a novells. Vol dir que es veuen totes les costures als contes. I totes les costures són totes les costures. Escoltar-los ve a ser com observar un edifici transparent, amb els claveguerons pels quals baixen els excrements a la vista. Pugen els candidats a la tribuna del Congrés, despleguen les quartilles i abans que comencin a parlar ja sabem què diran.

En aquest sentit, no ens deceben. Però haurien d'intentar-ho. Bergson donava una definició de l'humor perfectament aplicable a la literatura: «Una espera decebuda». Els acudits ens fan gràcia perquè «ens deceben» en el sentit que el seu final no és previsible. Decebi'ns per una vegada, no perquè riguem, sinó perquè sapiguem què serà de la nostra vida, que està a les seves mans. Gràcies, estimats pares de la pàtria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook