30 de juliol de 2019
30.07.2019
Diari de Girona

De la lluna a la terra

30.07.2019 | 00:45
De la lluna a la terra

Aquest mes de juliol ha fet 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna. El 20 de juliol de 1969, al vespre dels Estats Units però de matinada a Europa, es va produir un abans i un després en la història de la humanitat, com ja s'ha escrit i repetit aquests dies. Milions de persones es van quedar despertes, bocabadades davant el televisor, per veure en directe un esdeveniment tan transcendental com aquell. Més enllà de les imatges, de la il·lusió de compartir aquell moment històric, del seguiment que es feia de tota l'aventura i de veure un somni acomplert pels més entusiastes, la veritat és que ens trobàvem immersos en la cursa espacial en plena guerra freda. La NASA tenia com a objectiu prioritari fer arribar l'home a la Lluna abans de 1970, no fos cas que els soviètics hi arribessin abans i els prenguessin el paper protagonista.

Recordo com si fos ara, jo tenia 12 anys, les converses, els nervis i l'alegria desbordant mentre s'esperava que tot acabés bé. I que l'home trepitgés per primera vegada el nostre satèl·lit llunyà i misteriós. Temps era temps. Era temps de vacances escolars i vaig viure intensament aquells dies i aquelles nits xafogoses d'estiu, d'abans i de després de la trepitjada històrica, a les terres de l'Ebre on el meu germà i jo estiuejàvem i gaudíem amb la família paterna, que semblava la de la meva mare per la manera com hi va connectar des que els havia conegut uns anys abans. L'alegria de viure. La llum i el mar. Quins estius, quines nits de cinema a la fresca i quins vespres de passejades amb la barca de l'oncle pescador del meu pare, l'oncle Vicent, que pertanyia al bàndol dels descreguts de l'època sobre aquest esdeveniment. Ens deia contínuament que allò de l'arribada a la lluna era un invent i que no s'ho creia de cap de les maneres. Molt bon escenari, això sí. Però que ens enganyaven a tots. I seguia remant, com si res. Sense saber-ho, formava part de la «teoria de la conspiració» que es veu que segueix corrent a dojo i fent estralls entre els seus seguidors que continuen aportant explicacions i dades per avalar la seva teoria.

De la Terra a la Lluna. De la Lluna a la Terra. I quan hi aterres, ja fa anys que t'has fet gran, penses que el món de la guerra freda i les pel·lícules d'en James Bond, és tan familiar, que tan bé l'expliquen per als qui vam créixer afortunadament en aquell període, responien a una realitat molt clara. Ens agradés més o menys. O gens. «El meu nom és Bond. James Bond». Els bàndols estaven clars i les fronteres també. Se sabia que s'hi estava jugant. Els possibles riscos que es corrien. I els perills a què estàvem exposats. Els uns i els altres. Ara tot està diluït. En un líquid viscós. Un gran desori i desconcert banyats amb les sorpreses amb què ens hem despertat dia rere dia des de finals d'abril. Els pactes municipals que s'han produït al llarg del país i l'espectacle escenificat del fracàs de la investidura ens tornen cada cop més descreguts. Més enllà de la Terra i la Lluna. Més enllà de la Lluna i la Terra. Més enllà del temps i l'espai estelar. I seguim remant, com si res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook