Tot escoltant la cançó Ma liberté, de George Moustaki, «t'he mantingut durant molt de temps, com una perla rara, m'has ajudat a tirar endavant, per anar a qualsevol lloc», penso en les paraules sàvies que, com aquestes, ens inspiren i ens il·luminen. La senzillesa del missatge, sense floritures ni focs d'artifici que embarullin el concepte, impacta i emociona com no ho fa cap dels missatges que ens arriben per molts altres mitjans. Vivim necessitats de repensar el sentit d'algunes paraules com llibertat, igualtat o justícia, recuperant el seu sentit real i no el residual que les ha malmès i desacreditat. Paraules amb les quals s'omplen la boca personatges que les instrumentalitzen sense creure en allò que volen dir, com també fan amb comunitat, riquesa, benestar i ciutadania. El panorama lingüístic està farcit d'exageracions, exabruptes i desqualificacions que s'empren per expressar qualsevol relat, indiscriminadament, tant se val que sigui opinió o informació. Aquesta xerrameca imperant ens acostuma a la fal·làcia vestida de retòrica honorable, frases pomposes que escatimen claredat, no fos cas que ens despertem de la letargia estival.
Sort de les plataformes digitals de música que ens permeten tornar a escoltar i aprendre de Leonard Cohen, poeta abans que cantant, amb lletres com: «Tothom sap que els daus estan carregats, tothom llença amb els dits creuats, tothom sap que la guerra ha acabat, tothom sap que els bons van perdre, tothom sap que la baralla estava arreglada, que els pobres es queden pobres, els rics es fan més rics, això és el que passa, tothom ho sap». Una alenada d'aire fresc i pur per renovar les ximpleries que ens atenallen. Síntesi de l'ànima humana, emoció i profunditat, sense més, que no és poc.
