30 de juliol de 2019
30.07.2019
Diari de Girona

Orwell i Unamuno

30.07.2019 | 00:45
Orwell i Unamuno

En l'últim debat d'investidura van sortir a la llum els noms d' Unamuno i Orwell. Ja no recordo qui els va citar, però el que està clar és que aquests dos noms d'intel·lectuals que van tenir un paper important en la nostra Guerra Civil es van usar com a arguments d'autoritat i com a emblemes ideològics. Orwell, per exemple, va ser citat com l'intel·lectual anticomunista que va escriure la seva distòpia antitotalitària 1984, en tant que es va citar Unamuno com el valent intel·lectual que es va oposar al legionari Millán Astray al rectorat de la Universitat de Salamanca amb la famosa frase «Vencereu, però no convencereu». Resumint, Orwell l'anticomunista, Unamuno l'antifranquista.

Doncs bé, Orwell va escriure 1984 i Unamuno va cridar «Vencereu, però no convencereu», encara que això no els converteix a l'un i l'altre en representants inequívocs de l'anticomunisme ni de l'antifranquisme. Les coses no estan tan clares, justament perquè els casos d'Orwell i d'Unamuno contradiuen aquesta tosca visió binària –la de les tertúlies de La Sexta, per exemple– que ho redueix tot a un combat entre bons i dolents, rojos i negres, antifeixistes contra anticomunistes. Però justament els casos d'Orwell i Unamuno –i Simone Weil i Georges Bernanos i Manuel Chaves Nogales i Elena Fortún i Clara Campoamor i tants altres intel·lectuals que van viure i van patir la nostra Guerra Civil– demostren que les idees que tenim no són inalterables i poden –i han de– modificar-se quan entren en contacte amb la crua realitat dels fets. I l'ésser humà normal i corrent –a diferència dels tertulians de La Sexta– no ve fabricat amb una ideologia inalterable que li durarà tota la vida (un cop adquirida), sinó que compta amb una ment que evoluciona i canvia d'opinió arran del contacte amb els freds fets de l'experiència real.

Anem als fets. George Orwell va venir a Espanya, el desembre de 1936, per lluitar contra els franquistes per pur esperit antifeixista. D'un simple atzar, es va unir a un batalló del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista, un partit català més o menys trotskista), va lluitar al front d'Aragó i va ser ferit al coll (una ferida que va estar a punt de costar-li la vida). Tot això ho va explicar a Homenatge a Catalunya, que és un dels grans llibres del segle XX. Però sis mesos més tard, el juny de 1937, Orwell va haver de fugir de Barcelona, perseguit per la policia política republicana –controlada pels comunistes–, ja que les autoritats republicanes el consideraven un enemic del règim i un agent infiltrat pel simple fet d'haver lluitat en un batalló trotskista. I durant els combats de maig del 37 a Barcelona –entre trotskistes i anarquistes, d'una banda, i forces del govern republicà, d'una altra–, Orwell va poder comprovar amb els seus propis ulls com la premsa comunista l'acusava a ell i als seus companys de batalló de ser agents franquistes infiltrats i d'actuar com a espies i sabotejadors. Orwell sabia que tot això era mentida, però cada dia veia que la premsa internacional convertia aquesta mentida en una monstruosa veritat. És a dir, que Orwell va arribar a Espanya sent un convençut antifeixista, però va sortir d'aquí sent no només antifeixista –cosa que va seguir sent durant tota la seva vida–, sinó un ferotge anticomunista que no va deixar de denunciar el totalitarisme soviètic fins a l'últim dia de la seva vida. I el cas d'Orwell demostra que es pot –o s'ha de, afegiria jo– ser alhora antifeixista i anticomunista, perquè no es pot avorrir un poder autoritari al mateix temps que un s'agenolla obedientment davant d'un altre.

I anem al cas d'Unamuno, un intel·lectual que va passar per totes les idees i les va esmicolar i les va tornar del revés i va acabar rebutjant-les. Unamuno va començar sent socialista, després va ser basquista, després va ser castellanista, després va ser republicà i després, amb l'arribada del Front Popular el 1936, va acabar avorrint la República i proclamant la seva fe en el cristianisme i en la civilització occidental amenaçada pel comunisme. L'agost del 1936, quan es van revoltar els militars contraris a la República, Unamuno es va posar immediatament del seu costat i va escriure lloant-los i defensant la seva causa. Però quan Unamuno va començar a veure que les autoritats franquistes de Salamanca emprenien una feroç repressió contra els líders obrers i les personalitats republicanes –entre elles, el seu amic el pastor protestant Atilano Coco–, Unamuno es va horroritzar i va començar a pensar que s'havia equivocat. Va ser llavors quan va cridar el famós «Vencereu, però no convencereu». Unamuno va morir poc després, al desembre de 1936, i no sabem què hauria dit de la terrible repressió franquista de la postguerra. Però ningú pot dir que Unamuno fos «antifranquista», perquè va ser les dues coses, franquista i antifranquista, i va aprovar algunes coses dels franquistes i va desaprovar-ne d'altres, de la mateixa manera que Orwell –que va ser un veritable antifeixista durant tota la seva vida i va creure sempre en el socialisme democràtic– va lluitar contra els franquistes i al mateix temps va haver de fugir d'Espanya perseguit pels comunistes (cosa que en certa forma explica el silenci amb què l'ha tractat la nostra esquerra «oficial», excepte els anarquistes i trotskistes). Això justament és el que fa d'Orwell i d'Unamuno uns personatges tan incòmodes i tan difícils de manipular. Els dos van canviar d'opinió arran del que van veure i van conèixer. Just el que no fa ara ningú en el nostre món d'ofesos i tertulians.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook