L'elefant és la sentència. Tothom n'està pendent, encara que molts no en parlin. Va sobrevolar el debat d'investidura quan Gabriel Rufián va avisar que potser d'aquí a uns mesos no es podrien abstenir. La sentència que els més optimistes esperaven per als dies que som però que des del mateix tribunal han donat a entendre que va per llarg. I que un cop enllestida podria ser dipositada al congelador si hi ha eleccions al mes de novembre, per ser descongelada després de les votacions. La sentència, que pot recosir o acabar de rebentar les costures entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana.

Una sentència dura inflamarà el sobiranisme, i tot apunta que ho serà, en el benentès que es considerarà dura qualsevol que no porti a l'alliberament dels empresonats i al retorn dels exiliats. Però si hagués de ser així, el més probable és que s'haguessin dictat llibertats provisionals. Si la sentència és dura, Catalunya serà escenari de protestes d'un abast que ningú no està en condicions de determinar perquè no hi ha cap mena d'acord sobre quines instruccions han de ser donades des de quines instàncies. La resposta a la sentència no es pot contemplar al marge de les estratègies a mitjà i a llarg termini de l'independentisme, sobre les quals no hi ha acord i, en alguns àmbits, ni tan sols no hi ha estratègies.

Una sentència dura serà a la vegada un motiu per a la revolta i un argument per moderar-la o evitar-la. Serà motiu per raó d'indignació, i serà argument perquè en ella mateixa constituirà un avís del que passa quan es desafia l'Estat i no es guanya la batalla. Se suposa que els líders polítics ja ho sabien quan van anar encadenant les decisions que augmentaven l'aposta, però ara ho experimenten a les seves carns empresonades o exiliades. La infanteria sobiranista esperarà que la convoquin per mostrar la seva protesta, i podria succeir que rebés ordres contradictòries.

L'elefant de la sentència dura també és al mig de la sala de la política espanyola. No se'n parla, però els estats majors dibuixen escenaris hipotètics tant de la reacció catalana com de la resposta de l'Estat. No és el mateix una jornada de vaga seguida d'una gran manifestació i el retorn a la normalitat, que una situació prolongada d'inestabilitat amb focus dispersos, o que una nova proclamació de la República a l'empara de les lleis de setembre del 17, que provocaria un patriòtic tancament de files constitucionalista.