Arbre
Núria NOGAREDA CUIXART Girona
Hem vist a la premsa que un arbre de la Devesa, un plàtan, s'ha partit. Un arbre que cau fa por, pot fer molt de mal. En fa i de fet més d'una vegada un arbre, una branca caiguda, han provocat fins i tot una mort. D'altra banda els necessitem: respirem oxigen.
Es fan estudis sobre les malalties que pugui patir, que pugui haver patit. Sentim parlar molt sobre arbres malalts. Però els arbres, a part de malalties, pateixen traumatismes. Bé diferenciem nosaltres quan ens posem malalts de quan patim un trauma, no és el mateix estar malalt que estar lesionat.
Igualment els arbres pateixen malalties i també traumatismes diversos. Per recuperar-se d'un trauma necessiten utilitzar recursos que si no utilitzarien per al seu funcionament habitual. Per això els traumatismes debiliten els arbres que els reben i ha de passar un temps fins que un arbre arribi a recuperar-se del tot.
Un arbre és un ser viu amb un funcionament i uns recursos propis i extraordinaris. Es recupera. Reviu. Però no convé abusar: cada nou traumatisme és un nou esforç i una derivació de reserves vitals a la pròpia cura, que a més certs tractaments i recobriments amb pastes dificulten o fins i tot impedeixen.
Les podes són traumatismes que alteren el funcionament de l'arbre. L'arbre és un ser viu extraordinari amb una capacitat de recuperació immensa, però necessita recursos i temps per fer-ho. Fora potser bo potser rellegir l'obra d'Alex Shigo, el científic estudiós dels arbres i pare de l'arboricultura moderna.
Oferta educativa incoherent
Eva Pagès i Solé lloret de mar
La meva intenció és ajudar les famílies que dubten en l'orientació que volen oferir als seus fills/es per encarrilar el seu futur acadèmic un cop finalitzada la Secundària.
Fa uns anys s'està fent publicitat de l'oferta formativa relacionada amb els cicles formatius. Es creu que cal formar els nostres i les nostres joves en formacions més tècniques, més relacionades amb els oficis. Una formació que també pot esdevenir universitària si es realitza la totalitat de l'itinerari de la família triada: CFGM, CFGS i possible universitat.
Cal però tenir molt clar que aquests itineraris són molt difícils de realitzar. M'explico: els percentatges que es reserven per a l'accés al CFGS són els següents: un 60% reservat per als alumnes que venen de Batxillerat, un 20% per als alumnes que venen de CFGM i els que venen del Curs d'Accés a Superior (CAS) i 20% per als alumnes que venen dels alumnes que han fet la prova d'accés a CFGS. Si ho traduïm a nombre de places: és 18 per a alumnes de Batxillerat, 6 per a alumnes de CFGM i de CAS i 6 per a alumnes de la prova d'accés (ràtio de 30 alumnes).
Però què estan fent gestors del sistema educatiu català? Animar i engrescar el nostre jovent per realitzar formacions més pràctiques i motivadores, però ull, fins a CFGM; d'aquí en endavant ja s'ho faran. No hi ha continuïtat real! La meva filla ha estat l'única que ha entrat a CFGS com a alumna pròpiament de cicle! És una vergonya. Perquè només entri una alumna de cicles, cal repensar tants itineraris i famílies professionals? I que els poden dir als seus companys i companyes?
Si us plau, «pensadors» del sistema, pensin en aquest jovent i les seves famílies quan decideixin prioritzar la formació sempre des de la vessant més academicista.
Aclariment necessari: des de l'institut se'ns ha informat sempre de quina és la situació i se'ns ha acompanyat en el procés. Gràcies, institut Rocagrossa.
Metamorfosi
a casa nostra
ÀNGELS ALSINA I BOSCH bescanó
Avui m'he sentit com en Gregor, aquell personatge d'en Kafka que es desperta i es troba transformat en un insecte monstruós. Com un insecte invisible m'he sentit avui quan he arribat a casa després d'un matí de compres per preparar un sopar per a uns amics que convido avui a casa.
Tot ha començat a la peixateria d'un supermercat de Girona, quan he demanat uns sis llobarros: -«Seis qué, bonita?».
El surrealisme ha continuat a la fruiteria. Jo només volia uns bitxos picants. No els veia i pregunto on són. -«El qué de bitxos? No la entiendo, señora».
M'he parat al bar que hi ha davant del súper per prendre un cigaló i pair el que m'estava passant: «¿Como dice, un sigalón?»... Miro la cambrera als ulls, sense parpellejar, respiro fondo i repeteixo a poc a poc: una aigua, si us plau.
Però m'esperava encara una última parada: necessito unes estovalles noves per al sopar que us he dit abans... El noi que m'atén em contesta: «¿Estoallas?, Querrá decir toallas, verdad?» Li dedico una mirada furibunda i me'n vaig.
Torno a casa sense comprar ni la meitat de les coses que volia. El disgust me n'ha fet passar les ganes. Encarregarem unes pizzes, en català, si podem!
Ja més de 40 anys que diuen que el català és arreu: a les institucions, als mitjans, a les escoles, al carrer... però no és suficient. El català no només l'hem de defensar, també l'hem de conrear. Es pot aconseguir? Depèn de nosaltres.
