Malgrat algunes lamentables excepcions en forma de places amb molt ciment i poca ombra, tinc la sort de viure en una ciutat on els arbres tenen protagonisme. Més enllà de la majestuositat de la Devesa i de la frondositat dels boscos de la vall de Sant Daniel i les Gavarres, en l'entorn urbà de Girona cal destacar la notable tasca feta a través dels programes de plantació d'arbrat dels respectius ajuntaments.
A punt de començar les vacances, un dels millors plans que se m'acudeixen és travessar la frontera i recórrer amb cotxe les carreteres franceses. Em fan enveja les vies arbrades que donen accés a les poblacions i també els passejos urbans amb grans plàtans i plens de cafès. A casa nostra, des del despatx d'algun ministeri, algú va decidir un dia que els arbres a les carreteres molestaven i que calia talar-los. Vam perdre els arbres i les seves ombres i hem guanyat milers de rotondes.
Un dels paisatges habituals dels estius de la meva infantesa (i d'algun cap de setmana d'ara) em porta a un camí de terra d'un poble de l'Empordà que, en el tram més proper a les cases, està flanquejat per moreres a banda i banda. Una imatge evocadora que amb els anys descobriria també en uns versos de Vicent Andrés Estellés: «Veuré arribar, per camins de moreres, migdies d'or i universos de pols».
