Un dels millors rituals que té l'estiu és el de mirar per mirar. És a dir, invertir el temps veient com la vida passa sense aturar-t'hi gaire a pensar. És una pausa en què saps que aquella imatge congelada acabarà per reprendre's, i potser per això la contemples amb una fruïció particularment tossuda. L'estació s'hi presta gràcies a aquest alentiment neuronal col·lectiu que ens fa abaixar una mica els ritmes vitals i que converteix la quotidianitat en el més semblant a una coreografia de la lleugeresa. Un exemple serien aquells cafès o cerveses de tarda que prens sense horitzó horari, i en què veus com la llum del dia ens va enretirant amb una parsimònia fins i tot fascinadora. Passa una mica el mateix amb la cultura que consumim, i amb les sèries en particular. Sovint, quan apel·lem a la nostàlgia dels estius d'infantesa, recordem títols televisius que ens invoquen tardes de sol i de desconnexió, perquè ens situen en un moment i en un espai en què els problemes semblaven molt relatius. I si ens hi fixem, en el fons això està directament relacionat amb les característiques de la sèrie que miràvem. El equipo A, El coche fantástico, MacGyver, Simon y Simon, El príncipe de Bel-Air o California Dreams, per citar uns pocs exemples, tenien en comú la seva vocació procedimental, no ens explicaven grans arcs narratius sinó que ens subministraven una dosi molt calculada i finita d'entreteniment sense reflexions afegides. Ens explicaven aventures conclusives d'heroismes planers, o bé ens abocaven a imaginaris d'humor blanc i de riures enllaunats. Eren mons accessibles, senzills, i ens encantava que els plans sempre sortissin bé. Les miràvem des de la necessitat d'una evasió sense pretextos, i és per això que han sobreviscut a la seva falta de pretensions artístiques i han esdevingut metàfores d'un temps en què la felicitat semblava un camí menys laberíntic. El mateix passava amb el cinema, amb aquelles sessions de tarda que només semblaven destinades a una plàcida digestió, o amb la música, ja que et trobaves ballant coses que en un dia normal et farien demanar perdó públicament. A l'estiu, realitat i ficció adopten una mateixa i engrescadora despreocupació, perquè és així com ens percebem envers tot el que ens envolta. És l'actitud que ens empeny a queixar-nos compulsivament de la xafogor tot i saber que és el que toca, que l'anomalia seria el context contrari. Al final, mirar per mirar no és perdre el temps: és recordar quan teníem la capacitat de suspendre'l, de desafiar la consciència que, més tard o més d'hora, s'acabarà.
