La política ha de servir per organitzar la vida en comú. Aristòtil, sempre Aristòtil, defineix l'ésser humà com un ésser de naturalesa sociable, que per a ell significa política. Naixem en el si d'una família i dins d'una agrupació de clans que formen una tribu, el municipi, i en una comunitat que comparteix tradicionalment una cultura, una religió, uns costums i creences i una mateixa llengua. La unió de tots aquests elements socials constitueix la polis, la ciutat-estat. Del mot polis etimològicament deriva la paraula política, que és el que manté una relació amable i pactada entre els ciutadans per mor d'una bona convivència col·lectiva.
Tots els grans teòrics com Carl Smith, Maurice Duverger i Max Weber apunten que la política és una lluita per conquerir el poder en una relació dialèctica d'amics-enemics, que en situacions extremes es pot resoldre amb un conflicte armat. Una competició entre grups polítics en una lluita d'interessos per aconseguir el poder en pro del bé comú, malgrat que la tradició marxista va apuntar que això del «bé comú» és una entelèquia, puix que el bé comú de les classes adinerades no té res en comú amb el bé comú de les classes socials desfavorides.
Actualment el mot política no és una paraula massa respectada fins l'extrem que algunes persones de forma despectiva l'empren per designar els que no solucionen mai res i només pensen en la seva butxaca, per definir els entabanadors que es recorden de la gent en època electoral, els xarlatans que aparenten de forma altisonant exposar idees, quan sols són proclames retòriques vagues, gasòfies artificioses i pretensiosos.
Un polític, un servidor públic, ha de ser honest, escrupolosament honrat, virtuós, no sols ho ha de ser radicalment, sinó que ho ha d'aparentar. Si el polític no és moralment íntegre es mereix ser criticat i no és digne de ser respectat. Cert que les coses no són tan senzilles perquè existeix la manipulació informativa i sovint l'opinió que exposen alguns mitjans a favor o en contra de determinats polítics respon a interessos espuris i el que arriba als lectors i televidents no té res a veure amb la veritat.
He sentit sempre, ara menys, una gran passió per la política i per tots els seus rituals i manifestacions, durant molts comicis electorals vaig assistir a tots els mítings d'extrema dreta com d'extrema esquerra pel plaer d'escoltar els polítics. Fins recordo el que celebrà AP al cinema Ultònia (Fraga, López Rodó, Silva Muñoz, etc.) que acabà de sobte quan un grup cantà Els Segadors.
Recordo dos mítings molt especials. El primer a la Devesa de Girona. Quan vaig arribar a l'acte organitzat per un partit escindit de l'extrema esquerra per situar-se més a l'esquerra, hi havia set oradors desconeguts i sis persones de públic. Una dona molt amable em preguntà: «Quin és el teu?». A continuació em digué que el seu era el noi del jersei vermell, tots eren molt macos, molt revolucionaris i els únics que podien arreglar el país. No vaig entendre res, no obstant em semblaren revolucionaris perquè insistien sovint en la idea que la revolució era una exigència dels proletaris.
L'altre míting inoblidable va ser a les Borges Blanques. Em trobava en aquesta població oliverera fent en un institut un taller de tècniques d'estudi que durava tres dies, el que m'obligava a romandre-hi a dormir dues nits. Vaig veure anunciat un míting d'Unió Democràtica, el soci de Convergència, i quan vaig entrar al cinema em vaig trobar amb una sala immensa plena de gom a gom. En aquell moment el presentador va dir:
«Hem estat de sort perquè ha vingut en Duran i Lleida que és tan intel·ligent que figura en el seu cognom el nom Lleida, la capital de la nostra província». Jo vaig sortir a l'acte.
L'endemà vaig veure que en el mateix espai se celebrava un míting d'ERC. Quan obro la porta del cinema veig la gran sala buida, només una sola persona i sis dalt de l'escenari. Vaig acostar-me a l'home i em comentà que jo era l'únic assistent perquè ell era un orador a la reserva. En Carod-Rovira em demanà si podíem esperar cinc minuts, passats deu minuts em preguntà si volia que fessin el míting, que el portaven preparat o si preferia anar a sopar amb tota la colla. A sopar s'ha dit!
De la fallida investidura de Pedro Sánchez poca cosa a dir, perquè ha passat el que molts ens ensumàvem que succeiria. En Pedro Sánchez no ha mostrat massa entusiasme per coalitzar-se amb Unides Podem. Els poders fàctics espanyols i europeus, després de les eleccions del 28 d'abril, exigien un pacte entre el PSOE i Cs. Cs rebé moltes pressions perquè sumés els seus 57 escons als 123 del PSOE, per aconseguir una majoria absoluta de 180 diputats.
L'actitud tossuda de l'Albert Rivera ho va impedir, si bé el PSOE es mostrava reticent a l'aliança de govern amb Cs, aquesta era molt millor que anar de bracet amb els populistes, comunistes per a molts, d'Unides Podem. En aquest estira i arronsa escenificat a les Corts per qui la deia més grossa, finalment el PSOE s'ha exhibit com el partit progressista i responsable i ha presentat els de Pablo Iglesias com uns insatisfets, que no plantejaren cap programa d'actuació, sinó una fal·lera desmesurada per figurar ocupant ministeris immerescuts.
Era evident, almenys per un servidor, que aquest acord era/és impossible pel PSOE i així anirem provablement a noves eleccions -si les enquestes els hi son favorables- amb l'intent per part del PSOE de pouar vots dels dos partits amb crisis internes, Cs i Podemos, quan qualsevol dels dos hauria pogut ser el seu soci de govern.
