Una de les raons, i potser no la menor, del fracàs de la negociació entre el PSOE i Unides Podem és que a Pablo Iglesias i als seus devots no se'ls entén. Parlen de manera tan rara que ni tan sols els agudíssims consellers que assessoren Pedro Sánchez van saber que és el que volien ­exactament els seus socis (encara que ho sospitessin, com és natural).

Demanaven, per exemple, els podemites un ministeri de Justícia Fiscal que englobaria la recaptació de tributs, la inspecció al contribuent i les apostes gestionades per l'Estat. És a dir: el que des de sempre s'ha anomenat Hisenda.

Es coneix que Pedro Sánchez, desconcertat, va acudir a experts en llenguatge jeroglífic per esbrinar què era aquest departament de nova creació. Quan el van informar que els seus potencials aliats pretenien fer-se amb la gestió dels impostos sense més que canviar-li el nom al ministeri, el president s'hi va negar. Millor seguir en funcions que quedar sense cap funció, devia pensar el líder socialdemòcrata.

Ha de ser difícil negociar amb gent perifràstica com la de Podem, que tendeix a anomenar «solucions habitacionals» als pisos; «pobresa energètica» a les apagades i tot d'aquest estil. En la seva primera compareixença davant els electors havien arribat a proposar ja que es reconeguessin «alternatives monetàries que puguin ser utilitzades localment en les transaccions efectuades per particulars en l'àmbit de l'economia col·laborativa». Impossible més claredat d'expressió.

Aquesta tendència al circumloqui els va portar a sol·licitar aquesta vegada ministeris tan prolixos com el de Transició Energètica, Medi Ambient i Drets dels Animals, el de Drets Socials, Igualtat i Economia de les Cures o el de Ciència, Innovació, Universitats i Economia Digital. Tan sols els va faltar demanar la competència sobre la Companyia de Cotxes Llit i dels Grans Expresos Europeus, però tot és qüestió de temps.

Alguna cosa haurà influït en aquesta tirada per l'adjectiu i la sobreabundància de conceptes l'admiració que Iglesias professa ­­-o professava- al veneçolà Hugo Chávez, que va ser un comandant de llenguatge florit en la línia de la ja una mica anyal nova literatura llatinoamericana. Per aquest motiu el socialisme tropical de Caracas va il·luminar ministeris d'Ecosocialisme i Atenció de les Aigües o creacions tan orwellianes com Viceministeri per la Suprema Felicitat del Poble.

Lògicament, aquest llenguatge barroc -barreja de realisme màgic i de telenovel·la- resulta de difícil comprensió en la sòbria Espanya castellana. Aquí sempre hem estat més de Quevedo que de Góngora; i en conseqüència no sembla senzill negociar en menys de 72 hores un govern al qual els d'Iglesias pretenien afegir un paquet de ministeris de set o vuit paraules cadascun.

No hi havia temps per atendre enunciats tan llargs; i menys encara per desxifrar el seu contingut. Sánchez, que en realitat no tenia cap desig que els seus eventuals socis li formessin un bigovern, va optar per deixar fluir la verborrea d'Iglesias sense fer-li, pel que s'ha vist, el menor cas.

Al líder de Podem li queda encara una nova ronda per convèncer el seu soci, abans que li caiguin a sobre unes altres eleccions. Potser hauria de fer servir al setembre un llenguatge més concís i conceptual, perquè se l'entengui. Encara que la veritat és que ni tan sols així té garantida una solució habitacional en el Consell de Ministres.