A la gent li fa riure aquesta aplicació per al telèfon mòbil que li mostra com serà de vella. D'aquí el seu triomf. Tot el que fa riure té èxit, encara que no tingui gràcia. Famílies senceres, a la sobretaula de diumenge passat, van estar fabricant un postàlbum de fotografies entre les riallades nervioses dels més joves, que no es reconeixien en aquells rostres arrugats. Mentrestant, els russos (és un dir) colaven en els telèfons utilitzats un d'aquests virus que alimenten la fitxa metafísica, de nom Big Data, que serà llegida públicament el dia de la resurrecció dels morts, que està per caure. Tot això s'ha desmentit després, o s'ha matisat, encara que la veritat és que cada vegada que engeguem el mòbil deixem un rastre, igual que quan l'apaguem. Cadascuna de les recerques que emprenem a través de Google constitueix una de les molles de pa gràcies a les quals en Polzet pretenia tornar a casa. Però el capitalisme (fins i tot el capitalisme rus) es menja les molles igual que en el cèlebre conte se les menjaven els ocells.
Vol dir que no aconseguirem tornar als orígens. Cap app, de fet, ens mostra com érem de nadons o quin aspecte tenien l'òvul i l'espermatozoide dels quals procedim. El dia en què vam iniciar la nostra primera recerca digital vam començar a perdre'ns. Els joves no poden emancipar-se a causa del preu dels pisos i del menyspreu dels salaris, però s'extravien a internet sense necessitat d'haver sortit de la seva cambra. Els hikikomori, dels quals amb prou feines se'n parla ja perquè estan normalitzats, eren aquells joves japonesos que un dia es tancaven a la seva habitació i només en sortien a través de la pantalla de l'ordinador. La família creia que es trobaven allà mateix, al dormitori del fons, però s'havien perdut mentalment i encara no han trobat el camí de tornada.
Gràcies a FaceApp, a més d'esbrinar com serà la cara dels nostres fills i nets, en el cas que arribin a vells en un món tan dur, hem començat a comprendre que algunes fotos ens roben l'ànima de veritat. I és que l'ànima ja no es troba en la glàndula pineal, com creia Descartes, sinó en les entranyes del telèfon intel·ligent que portem a la butxaca.
