01 de agost de 2019
01.08.2019

El rei dels cucs

01.08.2019 | 06:00

El diputat Francesc de Dalmases ha criticat «la merda de frivolitat» del curtmetratge de fi de temporada del programa FAQS de TV3 i ha acusat els seus protagonistes de no poder «caure més baix». Jo no miro la tele però a Barcelona no es pot fer res sense que jo ho sàpiga i Francesc de Dalmases és tot ell el més truculent museu de la mesquinesa. Encarna totes les categories del mal, i «la merda de frivolitat» amb què ha tractat els amics que li han materialment fet la carrera política, que s'han jugat la vida per ell –i quan dic la vida no vull dir cap altra cosa–, i que han gastat hores i hores de relacions socials i de talent per promocionar-lo, fan d'ell un ésser de l'abjecció més profunda i desaforada. Efectivament, no es pot caure més baix del que ha caigut Francesc de Dalmases.

Es pot ser independentista o unionista, populista o com Déu mana. Es pot ser afortunat o malastruc però no es pot ser una rata. No es pot abandonar els qui han fet de tu el que ets.

Que jo ara estigui escrivint un article sobre aquest funest personatge, i que la majoria dels lectors tinguin una idea, encara que sigui remota, de qui és, té a veure amb la intensa projecció que durant molts anys n'ha fet el també polític i empresari Víctor Terradellas. Cada moviment polític, cada causa té els seus herois i els seus cínics, els seus servidors i els que se'n serveixen, les seves inspiradores estampes de bellesa i la seva insòlita baixesa. L'amistat i fins i tot diria que la passió amb què el Víctor va parlar de Dalmases absolutament a tothom, i el va introduir en els cercles de la més decisiva política catalana; la generositat amb què el va patrocinar, perquè no li faltés mai res; i el fet mateix i concret que sigui diputat, que és gràcies al fet que el Víctor va demanar que així fos a Carles Puigdemont; tot plegat ha estat correspost pel Francesc amb el negacionisme i la crueltat de fer veure que no el coneixia de res quan el seu amic va patir un compromès escorcoll policial a les seves empreses, que tant benestar i projecció pública van procurar al caragirat de Dalmases.

Aquesta derrota de la Humanitat que Dalmases representa es concreta en el fet que no només es permet de donar lliçons de profunditat i de compromís, i no només no ha mogut un dit per ajudar el seu amic –podia haver-ho fet discretament, sense que ningú no se'n adonés– sinó que se n'ha desentès personalment, demostrant quin sentit tenen per a ell l'amistat, la gratitud i la dignitat.

Pel que fa al curtmetratge del FAQS, l'he trobat molt oportú. De fet, l'he trobat sensacional, perquè resumeix perfectament el que és l'independentisme, el que és Pilar Rahola, el que és TV3 i el que ha estat no només la desfeta del procés sinó la seva mateixa essència. És aquesta manca d'inspiració i de bellesa, aquest tòpic, aquest lloc comú, aquesta negació de qualsevol intel·ligència. En aquest curtmetratge hi ha contingudes totes les formes de mediocritat, personals i polítiques, que duen un país o un individu al naufragi. També hi ha compresa la misèria de Francesc de Dalmases, que també és la metàfora de totes les altres derrotes.

M'agrada, per tant, que el procés mateix es retrati en vídeos com aquest, tal com m'agrada que surti a criticar-lo precisament el rei dels cucs, quan és qui més hauria de callar, perquè sempre hi ha algú que sap el que has fet i és perillós excitar-lo. M'agrada que a poc a poc cadascú vagi trobant-se amb el seu mirall, i que la veritat resplandeixi des de tots els angles. És altament reconfortant que al programa FAQS s'hagi fet una pel·liculeta com aquesta, perquè ens estalvia la feina d'haver de buscar les metàfores per descriure el despropòsit i ja tenim les imatges llaçades. És una fase del llarg camí del retorn a la realitat que els malaltons es reconeguin en el que han fet. El tal Dalmases és Puigdemont fugint com un covard i enviant els seus companys del Govern a la presó, en la mateixa mesura que el FAQS és aquella declaració d'independència que ningú no va defensar, l'apoteòsica col·laboració d'Elsa Artadi i Pere Aragonès amb què Roberto Bermúdez de Castro comptà per aplicar l'article 155, i la paròdia humiliant de Quim Torra fent el maulet, dient que no pagarà no sé quina multa, quan ell és el carceller de Lledoners i si de veritat volgués ­desobeir podria obrir les portes de la presó i a veure llavors què passava.

Hi ha hagut una degradació moral a Catalunya sense la qual no es pot entendre el que ens ha passat des de 2012. Massa ressentiments ajornats. Massa pocs Víctor Terradellas i insofribles munts de Dalmases. Massa poc Alfons López Tena i anuncis de cervesa pertot, que folkloritzen qualsevol indici de noblesa. Massa Cuyàs i només un Enric Vila. I cal dir que aquestes tries, que eren les fonamentals, les vam fer nosaltres, mentre Espanya –que no Europa– s'ho mirava sense saber gaire ni què fer ni què dir, sense saber si estàvem fent una revolució o una broma.

Fins al final nosaltres li vam donar la resposta: «No cal que t'hi escarrassis, som uns imbècils».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook