Era l'any 1983 i l'Ajuntament de Girona va realitzar una plantació d'arbres, ben esperada i ben repartida: pollancres a Sant Narcís, castanyers d'Índies al Pont Major i a la plaça de Sant Feliu, lledoners al carrer de Barcelona, desmais a Pedret, palmeres a Emili Grahit, a més de til·lers, moreres, liquidàmbars i més espècies a molts altres llocs. Un augment de vida verda, d'excel·lent memòria. Una realitat, aquella, ben distinta de la que es va viure a Girona l'any 1962, quan un anterior ajuntament es preparava per tallar 103 plàtans de la Devesa; era un pojecte de «millora» del parc, relacionat amb la instal·lació d'una fira comercial, però l'oposició popular i el repensament del consistori varen fer que tot continués en l'ordre existent i el projecte es va retirar.

Són dues realitats emmmarcades en una previsible normalitat: la primera era un augment de vida verda que una ciutat sempre estima; i la segona era el fervent desgrat quan algú vol perpetrar un atemptat contra un parc urbà. O dit d'una altra manera: hi ha una general satisfacció quan s'augmenta el verd ciutadà, i a l'altre extrem, una noble reacció quan se'l vol reduir. Tot, lògic, esperat i normal.

Però aquest 2019 tenim una tercera realitat, ben diferent de les altres dues: ara fa poques setmanes ha caigut un plàtan de la Devesa, un exemplar de gran altura i de gran edat. Un arbre que ha caigut per ell sol i no ha fet mal. Ja se sap que a la vida tot és passatger i fungible, però els plàtans de la Devesa ens han acostumat a no pensar en aquest moment de la separació, tot un punt i final. I no és pas el primer que cau, d'uns milers de plàtans que viuen a la Devesa. L'estiu de l'any passat en va caure un (que aparentment semblava sa) i ho va fer amb innocència, com ho ha fet el que ha caigut ara fa poques setmanes. Però a l'any 1978 en va caure un altre, a la zona que és ara la rotonda d'entrada nord a la ciutat, i en aquella ocasió la caiguda va ocasionar la mort d'una persona.

Aquesta d'ara mateix és una situació gens agradable. La Devesa sempre és un tema ciutadà. El parc ha sigut, és i serà objecte de debat, polèmica, opinió, tema fàcil o difícil, segons els propòsits i les idees de present i de futur. Però apareix una realitat diferent, que tampoc no és inesperada, donat l'historial del parc com acabem de sintetitzar. Ara apareix aquella circumstància que un titular periodístic sensacionalista podria dir: «Comencen a caure els plàtans de la Devesa de Girona» (És a dir, aneu-vos-hi acostumant).

Caldrà una informació molt seriosa, exacta i sincera, sobre aquesta realitat del present, acarada cap al futur, tant si som usuaris del parc com si no. Informats i participatius sí que ho hem de ser tots els gironins. Aquesta informació és vital i urgent. Serà qüestió d'assumir els dictàmens tècnics i les decisions polítiques que hauran de conformar aquella informació fiable que ha de tenir la ciutadania. Els usos de la Devesa resten pendents de la inseguretat, se suposa, fins a tenir informació. Ja es poden afanyar els pertinents polítics, tècnics i assessors, amb el recordatori que la ciutadania s'interessa per obtenir alguna paraula, fent-nos càrrec d'uns límits racionals fins allà on l'expressió humana pot aventurar alguna cosa, enfront de les forces ocultes, enigmàtiques i poderoses del regne vegetal, com ens estan ensenyant els plàtans de la Devesa de Girona.