02 de agost de 2019
02.08.2019

Postal des de l'exili (III)

02.08.2019 | 06:00

Em comuniquen que l'altre ­exiliat, vull dir aquell que va col·locar de senador el seu majordom perquè no devia tenir un cavall a mà per fer com Calígula, té intenció de publicar un «Diari de l'exili». Imagino que ha tret la idea d'aquestes postals des de l'exili, hauré d'afanyar-me a recopilar-les jo primer, que la lluita per ser l'exiliat català de referència continua, i en aquest poble no hi ha lloc per a tots dos, foraster.

M'arriba per valisa diplomàtica, mentre bec sangria al xiringuito de cala Montgó, que HBO ha estrenat la sèrie El pionero, basada en la vida de Jesús Gil. El títol està molt ben trobat, ja que el gran Gil va ser el primer pres polític de la democràcia espanyola, un autèntic pioner que avui s'emocionaria en veure com tants catalans han seguit la seva senda, uns des de la presó, altres des de l'exili. Tot el que va fer el pobre Gil va ser per mandat popular, recordo les manifestacions que tenien lloc a Marbella al seu favor, suposo que convocades per la Paluzie o el Sánchez marbellí de torn, ignoro si els participants havien de comprar una samarreta, ni que fos de l'Atleti. L'home se saltava la llei quan li convenia, però cal recordar que les urnes avalaven una vegada i altra la seva gestió, i això és el que importa. Les majories absolutes que aconseguia malgrat la guerra bruta de l'opressor estat espanyol equivalien a un permís de l'ONU per edificar en sòl no urbanitzable, per atorgar concessions a dit i, si s'escaigués, per proclamar la independència del califat de Marbella, punt aquest darrer que no se li va acudir però pel qual estava totalment legitimat. Ell no feia res més que executar allò que el poble li demanava, de fet va ser també un pioner a apropiar-se de la paraula «poble», lliçó que han après els seus imitadors catalans. «Si el jutgen a ell, ens jutgen a tots», devien cridar ja en aquells anys els ciutadans de Marbella, mentre es manifestaven contra un judici sens dubte polític.

Al cèsar el que és del cèsar i a Gil el que és de Gil. Quanta dignitat! Ell va obrir camí als polítics processistes, ell va ser el primer de comprendre que la democràcia emana del poble i que, davant les urnes, la llei s'ha d'apartar. Un polític que té un poble al darrere, es digui Gil, Puigdemont o Junqueras, està facultat per ignorar aquells dels seus ciutadans que no són «poble» –és a dir, els que no pensen com ell, que també en aquella Marbella, com en l'actual Catalunya, hi havia botiflers– i per infringir tota normativa que coarti el lliure exercici de la seva santa voluntat.

Jesús Gil va ser la primera víctima del règim del 78, ja que aquella Constitució que ell ni tan sols havia votat li prohibia fer el que li donava la gana, malgrat el mandat popular. Va ser també víctima de l'Íbex, i de l'heteropatriarcat, i de la monarquia borbònica, i dels judicis-farsa i de no sé quantes coses més, en resum, dels poders fàctics que encara avui continuen conxorxant-se contra els polítics honrats, pretenent que compleixin la llei. Un autèntic pioner. Segur que, si estigués viu, ho tornaria a fer.

Hem d'acabar veient com la propera aparició en pantalla panoràmica de l'expresident fugat serà des d'un jacuzzi a la casa de la Republiqueta, lluint a cada braç una brasilera en tanga, i al coll més cadenes d'or que un sogre gitano. Seguim i tal i tal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook