03 de agost de 2019
03.08.2019

Jurats, guardons i altres «marrons»

03.08.2019 | 06:00

Fer de jurat no és cosa fàcil. Gens. Tens la responsabilitat de triar quina és la millor de les propostes presentades a la competició en qüestió i, el més important, argumentar el perquè d'aquesta elecció. El tipus de jurat que més conec és el de concurs de curtmetratges; la meva passió per la narrativa audiovisual s'ha forjat, per una banda, llançant-me a fer curts sense por ni vergonya, la majoria de vegades amb poc més que un desembussador i una espardenya, i veure'n el resultat –amb absoluta modèstia– al costat de les creacions dels altres col·legues de competència, amb més o menys recursos, i per l'altre, organitzant un parell de petits festivals de cinema durant més d'una dècada. Pel que fa als jurats, per sort o per desgràcia, n'he vist de tots colors, des de membres pressionant a la resta la imposició d'un premi amb asseveracions prepotents i partidistes, fins a reconèixer un filmet fet en pla seqüència amb el guardó a millor muntatge. El jurat és sempre sobirà, sí, i les seves decisions són inapel·lables, també, però aquestes han de correspondre's amb les bases i l'ideari del festival, una cosa que els mateixos organitzadors solen oblidar molt alegrement, i sobretot han d'estar associades a l'argumentari d'aquell a qui se li pressuposa un cert nivell de coneixement i saviesa sobre la matèria a jutjar, cosa que tampoc es dona massa, la veritat.

El bon creador participant d'un concurs sap que sempre està aprenent i que els veredictes del jurat, favorables o no, i més enllà dels premis que els acompanyen, són com lliçons magistrals que han d'explicar per què una idea ha excel·lit per sobre de la resta. «Les opinions són com els culs, tothom en té un», deia l'inspector Harry Callahan en una de les seves aventures fílmiques, cert, però si aquestes estan argumentades, si no cauen en el parany de parapetar-se sota un vel de prepotència inquisitorial orfe de raonaments, no es despendran mai del seu respecte i de la seva innata essència docent. Haters i trolls a un costat, clar. És com passa amb la majoria de blogs de cinema i sèries; tots visibilitzen la seva opinió però pocs les defensen amb arguments. Ens hem acostumat tots a opinar a base de likes o dislikes, d'adjectius sorollosos, de titulars impactants i gifs, i hem oblidat l'exercici últim del pensament i el raonament: l'exposició.

Els membres de qualsevol jurat s'haurien de saber aplicar el lema de Spider-Man quan aquest encara molava i actuar en conseqüència, assumint que el fet de deliberar i atorgar un premi comporta, sempre, una responsabilitat i que, malgrat que la decisió final no es comparteixi, en la seva exposició rau bona part de la seva entesa i defensa. Obviar això és obrir una porta a la desconfiança i al descrèdit. Perquè una cosa és acceptar que les opinions són tantes i tan diverses com la immensa varietat de culs que conformem entre tots, i una altra molt diferent és opinar com el cul.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook